Eduardo Galeano

Ahir moria Günter Grass, tothom en parlava i estaia bé si en fes una entrada, però ahir també moria Eduardo Galeano, historiador, periodista, narrador i assagista uruguaià, personatge del qual no s'ha parlat tant, i que des de ja fa temps del que m'agrada recordar frases.
No vull menysprear Grass, també personatge molt important, però Galeano ja fa tems que és important pe a mi, i és que resulta que fa uns anys, buscant informació sobre el "descobriment" d'Amèrica per un treball de l'escola vaig caure en una pàgina on hi havia un text seu. Va ser casualitat, però el vaig llegir, sense que fos el que buscava. Em va fer obrir els ulls de cop, em va fer caure una bena que em tapava els ulls i em va fer adonar de la diferència entre descobrir i envair Amèrica.
Per això, quan ahir lleguí noticies pel Facebook, vaig veure la noticia vaig saber que volia parlar-vos'en.


"Sóc un escriptor que volgués contribuir al rescat de la memòria segrestada de tota Amèrica, però sobretot d'Amèrica Llatina, terra menyspreada i entranyable"

Eduardo Galeano va néixer a Montevideo (Uruguai) al 3 de setembre de 1940, on va morir ahir dia 13 d'abril.
A només tretze anys va començar a col·laborar a la premsa de Montevideo com a caricaturista en diaris com El Sol. Fou cap de redacció del setmanari Marcha del 1960 al 1964 i director del diari Época, al 1964.
Les seves idees polítiques d'esquerra van portar-lo a ser empresonat a l’Uruguai i a l’Argentina i a haver-se d'exiliar a Espanya des del 1975 fins al 1985, anys que passà a Calella i durant els quals publicà Conversaciones con Raimon (1977).
Quan per fi va aconseguir tornar a l'Uruguai fundà una editorial i retornà a l'activitat columnista.
És autor d’una nombrosa i variada bibliografia traduïda a moltíssims idiomes.
La seva trajectòria com a autor s’inicià amb una sèrie de reportatges sociopolítics, que culminaren en Las venas abiertas de América Latina (1971), llibre d’un gran ressò internacional en què denuncia l’opressió dels països llatinoamericans. En el mateix moment començà a escriure ficció, encara que mai abandonà les seves preocupacions polítiques i les seguí duent al paper. Amb la novel·la La canción de nosotros (1975) obtingué el premi Casa de las Américas.
L’any 1982 publicà Los nacimientos, primera part de la trilogia La memoria del fuego, formada per Las caras y las máscaras (1984) i El siglo del viento (1986), considerats entre les seves millors obres.

També fou cronista esportiu, faceta que es mostra a la seva obra El fútbol a sol y sombra (1995) i en el premi de periodisme esportiu Manuel Vázquez Montalbán que aconseguí el 2011.

Ahir ens deixava a l'edat de 74 anys, en un hospital a la seva ciutat natal, a causa d'un càncer de pulmó, però el seu record perdurarà a la llar de les nostres ments, no?


"En 1492, els nadius van descobrir que eren indis, van descobrir que vivien a Amèrica, van descobrir que estaven nus, van descobrir que existia el pecat, van descobrir que devien obediència a un rei i a una reina d'un altre món i a un déu d'un altre cel, i que aquest déu havia inventat la culpa i el vestit i havia manat que fos cremat viu qui adorés al sol i a la lluna i a la terra i a la pluja que la mulla."