"Mucha gente pequeña, en lugares pequeños haciendo cosas pequeñas, puede canviar el mundo"

dijous, 4 de desembre del 2014

Pablo Neruda

Bé, ja sé que fa molt que no escric res, però és que estic molt enfeinada amb un treball de l'institut que em fa anar una mica boja i que em roba temps de lectura, per tant encara estic endinsada en la vida a Teheran que m'ha proposat "Leer "Lolita" en Teherán" (m'està encantant! Ja està a la carta dels reis!).
Per compensar aquesta falta de novetats avui us vull parlar del meu poeta preferit: Pablo Neruda!



A mi, personalment, em té enamorada, "para mi corazon vasta tu pecho....).

Aquí us en deixo un petit resum de la seva vida, en castellà, la llengua amb la qual ens ha deixat aquests magnífics versos inesborrables.

"Para mi corazón basta tu pecho..."
El 12 de julio de 1904, en Parral, Linares, Rosa Basoalto daba a luz a Ricardo Eliecer Neftalí Reyes, quien, años despues seria recordado como Pablo Neruda, en recuerdo de Jan Neruda (poeta checo).
La madre murió unos messes después del nacimiento de alguien que seguiría vivo en la memoria de muchísima gente gracias a la magnificencia de sus versos.

Su padre, José Reyes, cuidó de él solo hasta el año 1906, cuando se mudaron a Temueco, donde contrajo matrimonio con Trinidad Candía, alguien de quien Neruda confesaría un gran cariño.
La infancia y adolescencia en Temuco del futuro poeta hizo que en el futuro sus poesías estuviesen impregnadas de lluvia, humo, raíces y trenes. 
De muy joven ya empezó a librarse a la poesía, bajo el famoso seudónimo de Pablo Neruda y en 1920 ganó el primer premio en la Fiesta de la Primavera en Temuco.
Un año despues se trasladó a Santiago para estudiar pedagogía en francés en el Instituto Pedagógico, donde, ese mismo año, obtuvo el primer premio en el concurso de poesía organizado por la Federación de Estudiantes de Chile. 
Rápidamente, y con la publicación de sus primeros libros de poemas, fue ganandose buena fama en el mundo literario santiaguino.
En el año 1927 empezó su vida política, como representante diplomático de Chile, al ser designado cónsul honorario en Birmania, puesto que no dejaría hasta sus últimos años, cuando la cambiaría por la de embajador en Francia durante el gobierno de la Unidad Popular. Gracias a su vida política pudo viajar por gran parte del planeta, adquiriendo conocimientos y diversidad cultura que quedaría reflejada, de nuevo, en sus obras.
En 1945 fue elegido senador de la república por las provincias de Tarapacá y Antofagasta representando al Partido Comunista. Pocos años después, cuando el presidente González Videla promulgó la “Ley Maldita" en 1949, que dejaba fuera de la legalidad al Partido Comunista, debió esconderse y escapar al exilio.Así empezó otra de las más famosas etapas poéticas y vitales de Neruda.
En esta etapa fue cuando se encontró con otras grandes personalidades del mundo político y cultural de la época, como la de el peruano César Vallejo, el mejicano Octavio Paz o el español Federico García Lorca, entre otros. 
Fue honoríficas con varios premios y títulos, come el Premio nacional de Literatura, en 1948, el título Doctor Honoris Causa en la Universidad de Oxford en el  1965 o premio Nobel de literatura, en el año 1971, y sus poemas han estado musicalizados, traducidos, ilustrados y reproducidos por muchísimos músicos, en muchísimos idiomas y por todo el mundo.
El 23 de septiembre del 1973, Pablo Neruda nos dejo, en Santiago, a causa de un cáncer de próstata.

dimecres, 26 de novembre del 2014

Nou avatar!

Hola, avui porto una notícia que em fa força il·lusió.
Resulta que la Lia, del blog, ja oficialment fantasma, Chupa-Chupas, la creadora del que ha sigut fins ara el meu avatar, s'ha inspirat, per tant avui estreno nou avatar!
Em fa especial il·lusió, ja que el vell ja tenia un any, casí bé, i aquest s'ajusta més al meu aspecte actual.
M'encanta! Moltíssimes gràcies!!!! Espero que a vosaltres també us faci el pes!


dimecres, 19 de novembre del 2014

El vagón de las mujeres

¡Hola!
Llevo unos días que, con la lluvia y las tardes cada vez más cortas ya no puedo salir tan a menudo a pasear por las calles, así que dedico más tiempo a leer ilimitadamente a la biblioteca saboreando la dulce olor de los libros de biblioteca o en casa, tapada con una mantita y con un te en la mano.
Son pequeños placeres de la vida otoñal.
Últimamente los libros juveniles ya no me atraen de la misma forma y leo más novelas para un  publico más adulto, como pueden ser esta que hoy os llevo o la que me tiene pegada ahora (Leer "Lolita" en Teheran).
Aquí os dejo la reseña de este libro tan interesante y precioso:
Libro: El vagón de las mujeres
Autora: Anita Nair
Traducion: Nanu Berástegui
Año: 2014
Idioma original: Inglés
Editorial: Círculo de lectores
Sinopsis:
Seis mujeres que no se conocen, juntas en un vagón de tren y durante un largo viage. Seis mujeres indias y todo el tiempo para compartir confidencias, secretos, miedos, soledades. El espacio, el ritmo y las fragancias del universo femenino, adrezado con recetas de cocina, para reflexionar sobre la condición de la mujer, el amor, el matrimonio, la familia y las siempre inquietantes relaciones humanas.
Opinion personal:
Abrí el libro, fascinada por la chica que me miraba con una sonrisa arcaica digna de las mejores esculturas griegas de su primera época, su sari de colores anaranjados y las rosas rojas envueltas por unas uñas plateadas y largas. Dento me esperaba una olor adictiva a libro viejo, un poco de polvo y la mezcla de olores de las casas por donde había pasado, una olor que siempre me enamora.
Entre las paginas del libro descubrí la difícil y dura vida llena de contracciones y normas estúpidas a la que se enfrentan las mujeres indias, sus impresionantes historias, sus costumbres, sus semejanzas y sus diferencias. Me trasporto de campos a ciudades, de madres a hijas, de mujeres con maridos duros e inquietantes a mujeres con infancia perfectas pero futuros inciertos.
Me a encantado, me ha ayudado a ver la verdaderas lucha que muchas libran en su interior, el que de verdad es la represión más salvaje de un ser indefenso.
Una historia duras pero preciosas a la vez, como diamantes.
Me encantaría que más gente se uniera dejado llevar por estas preciosa palabras que llenan el libro, por favor, leer-lo, veréis delante vuestro desfilar el significado de lucha, de represión y de incertidumbre.

dilluns, 3 de novembre del 2014

Nahid, la meva germana afganesa

Eii!
Porto uns dies de bogeria lectora.
En un cap de setmana i poc més he llegit aquest llibre que avui us ressenyo, he començat un llibre que vaig comprar a Auschwitz durant la meva visita a Polònia, he devorat quatre o cinc mangues de Shinjeky no Kyogin (pròximament ús en parlaré!) i he atacat la biblioteca del meu poble, que m'ha proporcionat algun còmic interessant i un parell de llibres dels quals també tinc ganes de parlar-vos.
Resumint, que se'm a girat feina!
Però comencem pel principi: el llibre del qual us vull parlar avui és una gran història que em va deixar la Lia, del blog Chupa-Chupas, que ja és un blog fantasma.
Aquí us en deixo la ressenya, espero que us agradi!

Llibre: Nahid, la meva germana afganesa
Autora: Anna Tortajada
Any: 2008
Idioma original: Català
Editorial: Barcanova
Sinopsi:
Des que els talibans van imposar el seu règim de terror, tot està prohibit, Tot. I si no obeeixes, et maten: d'un tret, d'una pallissa, a fuetades o a cops de pedra. I no pots dir res. No et pots queixar ni protestar perquè també et maten. I ningú, no ha fet res per evitar-ho, per posar fi a aquesta situació. El món sencer ha callat durant anys. El món sencer s'ha fet còmplice dels talibans, ja que qui calla, atorga". L'Ariadna és una estudiant de periodisme que participa en els moviments antiglobalització. La Nahid viu, amb la seva família, en un camp de refugiats a Peshawar (Pakistan), on va arribar amb la seva família, fugint del règim dels talibans de l'Afganistan. Davant aquesta situació que pateixen a l'Afganistan, l'Ariadna no hi pot fer gran cosa, però no pensa callar, perquè la Nahid és la seva germana afganesa. Aquesta novel·la posa en evidència que el llenguatge de l'amistad supera fronteres i s'enriqueix amb les diferències culturals i religioses.
Opinió personal:
El vaig començar casí per casualitat, en quedar-me sense res per llegir.
La Lia me'l va deixar per què tingués algú per fullejar i en aquell moment no m'hauria pogut imaginar que m'agradaria tant.
I és que m'ha encantat.
Mai m'havia interessat massa per la història d'Afganistan, ni per la historia ni per la seva gent ni per res que s'hi assembles, per mi era un país més. Ara, però, me'l miro amb uns altres ulls, amb els ulls que m'ha donat aquest llibre, el veig com una terra no tan callada com pensava, una terra força revolucionària i que ha agut de patir molt, massa.
El llibre m'ha fet adonar de la vida que duen milers de refugiats de tot el món, del que és realment una dictadura i una opressió com és el fet de no poder sortir de casa amb tranquil·litat. M'ha

fet adonar que la vida pot ser molt difícil i que hi ha moltíssima gent al món que lluita per canviar-ho, per evitar tantes morts en va, per destruir les lleis estúpides que coarten llibertats, per donar a conèixer les autèntiques misèries humanes.
La Nahid, la protagonista, m'ha fet pensar molt, m'ha proposat grans preguntes, però també m'ha proporcionat moltíssimes respostes.
I ni voldria fer spoilers, però per mi el final a sigut el millor, el punt en què més conscient he sigut de la crueltat i de la inhumanitat de tot això.
És un llibre que pot ser dur, però també és enriquidor, ajuda a obrir els ulls.
Cal que més gent llegeixi llibres així, cal més gent conscient de la realitat més fosca del nostre món.


dissabte, 1 de novembre del 2014

Ciudades de papel

Hola!
Hoy os llevo otra reseña en español. 
Resulta que hace ya un tiempo(unos meses:p)mi madre me compro este libro. A mi m'he hacia muchísima ilusión empezar-lo porqué había recibido muy buena critica. Ya me imaginaba empezándolo a leer con tan solo llegar a casa, pero resulta que estaba leyendo "El mòn de Sofia", y como ya he dicho otras veces, no me gusta nada interrumpir lecturas.
Entre un libro y otro aun no había podido encontrar un rincón para este, pero por fin lo tuve, así que aquí os dejo la reseña de este gran libro.
Libro: Ciudades de papel
Autor: John Green
Traducion: Noemí Sobregués
Año: 2014
Idioma original: Inglés
Editorial: Nube de tinta
Sinopsis:
En su último año de instituto, Quentin no ha aprobado ni en popularidad ni en asuntos de corazón... Pero todo cambia cuando du vecina, la legendaria, inalcanzable y enigmática Margo Roth Spiegelman, se presenta en mitad de la noche para proponerle que le acompañe en un plan de venganza inaudito. Después de una intensa noche que reiviva el vínculo de una infancia compartida y parece sellar un nuevo destino para ambos, Margo desaparece dejando tras sí un extraño cerco de pistas.
Opinion personal:
¡Fantástico!
De verdad, cuando empecé a leer el libro sabia que era bueno, pero tanto? 
No es otro "Bajo la misma estrella", pero yo tampoco lo ley pensándolo. 
El libro engancha muchísimo al lector, yo creo que sobre todo al joven, ya que está escrito con un vocabulario muy parecido al que realmente usamos los jóvenes. A demás tiene unos personajes que, aunque a primera vista parezcan típicos personajes de historia americana acaban sorprendiéndote. 
Durante todo el libro hay puntos en los que no puedes evitar reírte, yo he llegado a reír a carcajadas por alguna broma estúpida de los personajes. Es todo muy real, pero a la vez súper distanciado de la realidad, por una banda esta el instituto, la graduación y todas esas cosas pero a la vez hay una chica misteriosa que ha desaparecido dejando unas pistas extrañas.
En serio, este libro m'he ha encantado, me encanta la forma de escribir del autor y me encanta esta mezcla de misterio y historia americana.



divendres, 24 d’octubre del 2014

Facebook!

Hola!!!
Aquesta entrada és merament informativa.
Resulta que, ara que el blog ja fa temps que està en marxa i després un altre intent fallit, avui per fi estreno Facebook.
He creat la pàgina per tal d'avisa de noves entrades i per, de tant en tant, compartir altres coses que puguin interessar als lectors, però també per donar a conèixer una mica més el blog.
Aquí us deixo el link cap al Facebook:

https://www.facebook.com/plujadellibres

La lunas de Júpiter

¡Hola! 
Siento que las ultimas entradas no sean muy frecuentes, pero entre inicio de curso, trabajos escolares, organización y otros entretiempos es difícil encontrar un hueco para sentarme, pensar y escribir. 
A pesar de todo hoy tengo una razón importante por la que escribir, y es que resulta que hace unos días fui a la biblioteca a pasar un rato, mas que nada para olvidarme de todo el estrés. Allí, en una de las últimas estanterías, al final de todo, encontré un expositor recomendándome este libro. No se si fue la portada tan bonita, el nombre o el hecho de que lo recomendaron, pero el caso es que no dude en cogerlo.
Interrumpí otra lectura (¡crimen!) pero valió la pena, esta es una joya de la que os debo hablar si o si.
Libro: Las lunas de Júpiter
Autora: Alice Munro
Traducion: Esperanza Pérez
Año: 2013
Idioma original: Ingles
Editorial: Debolsillo
Sinopsis:
Los relatos de este volumen son conmovedores y sorprendentes, y en ellos suceden muchas cosas: traiciones y reconciliaciones, amores consumados y lamentados. pero los hechos que realmente subyacen en Las lunas de Júpiter son las transformaciones que sufren sus personajes con el paso del tiempo hasta observar su pasado con la ira, el resentimiento y la compasión infinita que nadie sabe comunicarnos como Alice Munro.
Opinion personal:
Durante mi lectura de este libro fui buscando y leyendo descripciones, opiniones y toda clase de textos sobre la autora. Todos hablaban de lo bien que transmite sentimientos. Estoy totalmente de acuerdo, aun que yo subrayaría que lo que mejor transmite son los sentimientos de nostalgia, de ridiculez, de indiferencia delante del mundo, sentimientos un poco oscuros, muy reflexivos y sobre todo nostálgicos.
Me encanta, me encanta como trata la vergüenza hacia un propio pasado, hacia la gente mas próxima a nosotros, la nostalgia hacia aquellas cosas que antes no veíamos o a aquellas que no nos gustaban. Expresa un momento de la vida en que los personajes se dan cuenta de que ya han pasado demasiadas cosas, pero a pesar de lo deprimente que pueden parecer tales sentimientos y expresiones Alice Munro los transforma en bellas historia que te hacen mantener pegado a las paginas.
Creo que todo los relatos del libro merecen una reseña particular, de las tías de la primera historia y sus ingenuidades, de los  profesores adúlteros que gracias a tragedias consiguen la felicidad, de los amigos reencontrados con pasados deslucidos. Todos merecería una mención especial, y es que me han llegado muy adentro, creo que hasta han llegado a cambiar un poco mi forma de escribir a partir de ahora.

dimecres, 1 d’octubre del 2014

El món de Sofia

Hola!
Ja sé que fa temps que no escric res, però aquest cop no és per manca de temps, sinó per manca de material.
Resulta que porto quasi bé tot l'estiu llegint un llibre, un d'aquests llibres super interessants, però que refereixen mil rellegides, mil pauses i mil reflexions.
Es tracta d'un llibre de filosofia, un clàssic, un llibre que crec que tots hauríem de llegir.
Aquí us en deixo la sinopsi.

Llibre: El món de Sofia
Autor: Jostein Gaarder
Tradució: Ernest Folch i Tone Høverstad
Any: 1995
Idioma original: Noruec
Editorial: Edicions 62
Sinopsi:
Sofia Admunds és noruega, té catorze anys i viu en una urbanització de luxe amb la seva mare. El seu pare és capità d'un petrolier i passa llargues temporades fora de casa. Un dia, tornant de l'escola, Sofia troba dins de la bústia un sobre amb el seu nom; dins hi ha un tros de paper amb només dues paraules ("Qui  ets") i un interrogant. Així comença el llarg viatge de Sofia pel món de les idees: un viatge que ens permetrà resseguir, intrigats i fascinats, la vida i l'obra dels grans personatges de tots els temps.
Opinió personal:Al principi, quan duia poques pàgines, no estava segura de què estava llegint, trobava que la vida de Sofia, com a història no tenia res d'especial, però de seguida vaig entendre l'èxit d'aquesta novel·la.
De seguida vaig començar a trobar-la massa interessant per deixar-la ni un moment. Em vaig deixar endur per la vida dels grans filòsofs, vaig començar a dubtar de tot, a omplir-me el cap de preguntes i hipòtesis i a descobrir coses molt interessants que no entenc perquè no m'havien explicat abans. Per què no ens explicant tot això a l'escola en lloc d'omplir-nos el cap de teories, formules i normes que no entenem ni ens interessen? Per què mai ningú m'havia fet dubtar del món, de la concepció que en tenim, de per què és així?
Aquest llibre, per sort, m'ha fet obrir els ulls, m'ha fet començar a pensar en tot això, descobrir les teories de Plató o de Marx, passant per èpoques i revolucions històriques i fent-me-les veure amb uns altres ulls.
M'agradaria que hi hagues més gent que trobes interessants tots aquests debats,

tota aquesta part de la història que també és part del nostre futur.
M'ha encantat aquest llibre i tot el que m'ha fet descobrir.
Només tinc una crítica, i és el tema de la mitologia. Sovint et parla de mitologia nòrdica com si n'haguessis de saber molt, i la veritat és que la meva coneixença d'aquesta cultura és molt minsa. Potser és culpa de la meva falta de cultura, potser és que l'autor no s'imaginava que el seu llibre pogués trencar tantes fronteres, no ho sé, però aquesta és la meva única critica.




dimarts, 16 de setembre del 2014

Les llàgrimes de l'assassí

Hola!
Perdo per l'abandonament en el què us he deixat durant uns quants mesos. No he abandonat el blog, no, sinó que entre vacances en llocs sense wifi i festes no he tingut ni un segon per escriure res de nou.
Tot i així sí que he tingut temps per llegir algun llibre.
Com aquest, que vaig trobar remenant per la biblioteca.
És un dels millors llibres que he llegit mai, quan vaig acabar l'última pàgina vaig haver de quedar-me una estona pensant, assimilant el que acabava de llegir, pensant en quina joia més preciosa tenia entre les mans.
Aquí us en deixo la ressenya:

Llibre: Les llàgrimes de l'assessí
Autora: Anne-Laure Bondoux
Tradució: Montse Molist
Any: 2012
Idioma original: Francès
Editorial: Baula
Sinopsi:
Aquell lloc era la fi delmón, la casa de Paolo Polverdo.
Ningú no hi arribava per casualitat i el qui ho feia en fugia.
però un dia hi va arribar un malànima, un assassí, amb la intenccioó de quedar-s'hi.
Un viatge commovedor a l'extrem sud de Xile.
Uns personatges que caminen al llindar de la humanitat.
Opinió personal:
És un llibre preciós, en tots els aspectes. Quan comences a llegir ja et captiven els personatges: un assassí sense pietat a qui de cop se li entendreix una mica el cor, un nen massa petit per entendre que significa la mor dels seus pares... Només podien pronosticar una història meravellosa.
El paisatge també hi ajudava, un lloc desolat, lluny de la civilització.
Tot en una sintonia perfecta que va fer que només començar a llegir no ho pogués deixar.
M'ha enganxat d'una forma fascinant.
El personatge que més m'ha agradat ha estat Àngel Alegria, un assassí amb una vida que diu el contrari que el seu cognom, un home que porta tota una vida de passar-ho malament i fer-ho passar malament que de sobte es veu fent de pare del fill d'una

de les seves víctimes, algú que demostra tenir un cor gegant, amb l'únic problema de què ningú mai abans l'havia fet obrir.
M'encisa la relació que té amb el nen protagonista, a qui protegeix sempre, per qui canvia la seva vida de cop.
Aquest llibre és com un poema a l'amor, en algun moment t'oblides del teu voltant, només vius per aquest ball de sensacions que provoca.
M'ha fascinat com mai m'havia passat amb un llibre, i és que segurament a estat així perquè mai havans havia llegit un llibre així, ja que com aquest no n'hi ha cap. L'adoro, la veritat.
M'ha fet acabar plorant desconsoladament, amb el cor ple de pena i moltes ganes de deixar de jutjar la gent només pel que van ser un dia, a no pensar que tothom segueix el mateix patró i a creure una mica més en l'amor com a forma de vida.
El recomano moltíssim.



dissabte, 26 de juliol del 2014

El carrer de les Camèlies

Hola!!!
Avui torno a portar-vos un llibre de la Mercè Rodoreda, ja que com vaig explicar a l'entrada anterior, vaig anar a fer una bona carregada de llibres d'aquesta meravellosa autora a la biblioteca.
Un dels llibres que vaig agafar en préstec és El Carrer de les Camèlies, un dels llibres de Rodoreda més famosos, juntament amb Mirall trencat i el popularíssim La plaça del diamant.
Aquí us en deixo la ressenya:

Llibre: El carrer de les Camèlies
Autora: Mercè Rodoreda
Any: 1966
Idioma original: Català
Editorial: Club editor
Sinopsis:
"Em van deixar en el carrrer de les camèlies, al peu de'un reixat de jardí, i el vigilant em va trobar de matinada. Els senyors d'aquella casa em van voler, però de moment diu que no sabien què fer: si quedar-se'm o daonar-me a les monges. De la manera que vaig riure els vaig enamorar i com que ja eren grans i no tenien fills em van recollir".
Opinió personal (pot haver-hi algun spoiler):
És fantàstic!
Potser al principi et pot caure malament la protagonista, pots pensar que és un llibre com qualsevol altre o qualsevol cosa semblant, però al cap d'una estona ja et té enganxat.
Al principi del llibre veus una pobra nena amb un inici de vida molt complicat on ningú l'entén. Creix i la gent segueix sense entendre-la, cosa que et fa crear una empatia gegant amb aquesta pobra noia.
Durant tot el llibre segueixes amb aquest sentiment dins teu, ja que la vida no la tracte gens bé.
Viu en barraques, el seu gran amor acaba d'una manera terrible, ha de viure amb homes que no estima i que no la tracten bé però de qui depèn la seva vida, ha d'aguantar una vida indigna i se sent sola.
Hi ha un moment, cap a la meitat-final del llibre, en el que em va crear molta tristesa. En aquesta part ella s'adona que es fa gran i que encara no a trobat ningú a qui estimar, només homes que la tenen per amant, sense estimar-la mai del tot. Tampoc té família ni ningú amb qui fer-se costat.
Em fa molta pena, però crec que la manera com ho descriu tot la Mercè Rodoreda, d'una manera delicada i preciosa, fa que aquesta novel·la sigui una preciositat.
M'ha encantat, i sobretot m'ha tornat a enamorar una cosa que tant a Aloma com a Jardí vora el mar em va encisar: les plantes. I és que descriu les plantes i flors d'una manera brillant, posant-les per entremig de la historia. És meravellós!
El recomano moltíssim, crec que és una gran joia de la literatura catalana.




dissabte, 19 de juliol del 2014

Jardí vora el mar

Eii!!!
D'ençà que vaig llegir Aloma que tenia ganes de llegir més coses d'aquesta fantàstica autora que és la Mercè Rodoreda, així que vaig decidir anar a la biblioteca a veure si trobava alguna cosa.
Per sorpresa meva vaig veure que, en un prestatge força amagat, hi havia la majoria de llibres d'aquesta autora!
En vaig agafar 4 o 5 i ja n'he llegit dos, que de moment m'han encantat.
El primer d'aquests dos és
Jardí vora el mar, del que us en deixo la ressenya aquí.

Llibre: Jardí vora el mar
Autora: Mercè Rodoreda
Any: 1967
Idioma original: Català
Editorial: Club editor
Sinopsis:
"Miri els til·lers... Veu les fulles com els tremolen i ens escolten? Vostè riu... Si un dia passeja de nit per sota dels arbres, ja veurà que n'hi dirà de coses aquest jardí..." A través dels ulls del vell jardiner veurem desfilar els personatges al llarg de sis estius, i entrellaçar-se les seves vides en una facinant sarabanda, mentre vora el mar, sempre present, el jardí esclata en una florida darrera l'altra...
Opinió personal:
M'ha agradat molt!
El llibre avança molt pausat, amb tranquil·litat, narrat per un vell jardiner que traspua bonhomia i pau.
Des del principi em va caure molt simpàtic el narrador, que sempre barreja les plantes i les flors entre les seves narracions, i que ens presenta la vida dels seus amos any rere any des de la seva posició de jardiner de família burgesa.
Com que tota la història de la família a la qual serveix està vista des de fora és molt fàcil de seguir la historia, com si et passessin una pel·lícula.
A mi, a part del jardiner, també m'han caigut molt bé altres personatges, com ara l'Eugeni, un noi també de la burgesia que de seguida crea amistat amb el narrador o la senyora Paulina i el seu marit, que apareixen cap a la part final del llibre i que deixen al descobert una gran i tràgica història d'amors i desamors.
La historia no té gaire acció, si més jo una acció que et faci dubtar cada moment en què passarà més endavant, encara que això no fa que tinguis menys ganes d'avançar en la lectura, ja que la manera d'escriure que té la Mercè Rodoreda m'ha captivat, ja sigui pels detalls o la delicadesa amb els que està escrit tot el que he llegit seu.

M'ha encantat, de veritat, el recomano moltíssim!

divendres, 18 de juliol del 2014

Em dic Aram

Hola!
A la derrera entrada ja us vaig dir que quan vaig trobar La ley de la calle també vaig trobar una altre llibre.
Es tracta d'Em dic Aram, llibre que portava temps buscant, ja que en el vaig veure a les referencias de Quadern d'Aram.
Abans de llegir-lo ja sabia que tampoc era un llibre super emocionant d'acció, però tot i aixó em feia il·lusió llegir-lo. 
M'ha agradat moltíssim, per tant us aquí us en deixo la ressenya.
Llibre: Em dic Aram
Autor: William Saroyan
Tradució: Ramon Folch i Camarasa
Any: 1941
Idioma original: Anglès
Editorial: Edicions 62
Sinopsi:
"Bé, que em cullin d'un arbre i em fiquin dins una caixa". Deia, sorprès, el pobre Mr. Abbott del drug-store, tot escoltant les aventures d'Aram i els seus amics. No és pas que Aram fos ningú exepcional. Ell mateix ironitzava prou sobre si mateix i sbore l'orgull ingenu de la seva família, els Garoghlanian! Armenis vinguts als Estats Units, eren un clan nombrosíssim de gent sorprenent, primitiva, plena d'humanitat, d'orgull, de tendresa. Enmig d'una gent així, la infància d'Aram fou, no cal dir-ho, pintoresca. En els capítols d'aquest llibre -que són també els d'una vida- ens entendrim i ens excitem. Prescisamnet perquè ens hi reconeixem o voldríem reconèixer-nos-hi.
Opinió personal:
Només obrir el llibre ja vaig saber que m'agradaria. Feia aquella olor de vell i pols. Aquella olor que sempre em diu que m'agradarà, la mateixa olor que feia El violí d'Auschwitz.
El vaig començar i al principi era només una novel·la sobre les aventures del dia a dia d'un noi normal, però de seguida em vaig adonar del per què estava a les referències de Quadern d'Aram, ja que en cada historieta hi ha alguna explicació sobre la vida dels armenis exiliats, un oncle que explica històries d'Armènia, una tradició armènia duta a terme al mig de la historia o alguna comparació armènia-estats units. Això m'ha agradat molt, perquè a part de llegir les aventures d'Aram, que en algun moment m'han fet riure molt, he après coses sobre els armenis.
M'ha agradat molt, és un llibre d'aquests d'estiu, molt lleuger, sense gaires embolics, que et dibuixa un somriure als llavis.
El recomano moltíssim com a lectura d'estiu.

dilluns, 7 de juliol del 2014

La ley de la calle

¡Hola!
Hace unos días mi abuelo me enseño unas cajas en las que guarda todos los libros tanto de mi madre y mis tíos como los suyos que ya no tienen 
espacio para guardar.

Allí encontré este libro, que ya hacia tiempo que buscaba, ya que es de la misma autora que Rebeldes y la mayoría gente dice que es mejor que el primero; y Em dic Aram, otro libro que llevaba tiempo intentando conseguir.
En fin, que al fin leí este libro y me gusto tanto como la gente decía. Aquí os dejo la reseña.
Libro: La ley de la calle
Autora: S.E. Hilton 
Traducion: Javier Lacruz
Año: 1986
Idioma original: Ingles
Si leéis el
libro
la entenderéis,
¡me encanta!
Editorial: Alfaguara
Sinopsis:
A Rusty James le hubiera alegrado cantidad ver a su viejo amigo Steve aquel día en la playa, si no le hubiera traído a la memoria duros recuerdos del pasado: las pequeñas escaramuzas que pronto se convirtieron en asuntos de más gravedad, las chicas, las amenazas a la vuelta de cada esquina, las peleas en las que tantas veces brillaba el acero, los malos ratos pasados en el reformatorio, las fiestas en las que las anfetas y el alcohol cargaban el ambiente... y sobre todo el profundo recuerdo del Chico de la Moto, el personaje inolvidable al que siempre quiso parecerse...
Opinion personal:
La verdad es que empecé a leerlo no muy segura de si me iba a decepcionar, ya que a mi Rebeldes me encantó y no sabia si este libro lo alcanzaría. Sin embargo me pareció fantástico.
El libro se sitúa en unos años despues de la época en la que se explica la historia de Rebeldes. Las bandas ya son cosa del pasado pero aun hay gente, como Rusta James, el protagonista, que las hecha de menos y no desaprovecha una buena ocasion para iniciar una buena pelea.
Creo que lo que más me ha gustado del libro es que, a diferencia de Ponyboy (protagonista de Rebeldes), Rusty James es el tipo más duro del barrio. 
A medida que avanza el libro vemos como le cuesta seguir en este puesto, todo lo que ha de fingir, todo lo que ha de aguantar: nunca mostrarse débil delante nada ni nadie, defenderse siempre a la mínima, etc..
Hay un personaje, el hermano del protagonista, al que no se llama por su verdadero nombre en todo el libro, sino que se refieren a el como El Chico de la Moto, ya que siempre anda con una moto al lado. Ese personaje al principio no me decía nada, lo encontraba muy raro, pero a medida que avance en mi lectura descubrí cosas que me hicieron caviar la forma de verlo. Al final lo acabe encontrando un personaje muy misterioso pero genial a la vez.
El ultimo personaje del que os quiero hablar un poco es de Steve, el
Última edición
mejor amigo de Rusty James. Me pareció super interesante que saliera en una hsitoria así, ya que es un buen estudiante y un chico totalmente diferente de la resta de personajes del libro. No quiere peleas, no se sabe defender y demuestra sus debilidades, pero a pesar de todo esto es el mejor amigo de Rusty James, el tipo más duro de todos. Él lo defiende siempre y lo cuida muchísimo, cosa que me pareció super bonita, y más aun tratándose de un libro así.

Me ha encantado, no se si me atrevería a decir que es mejor que Rebeldes, ya que los dos me encantaron y aun que la temática se parezca un poco y la autora sea la misma no se pueden comparar, pero el que si que es verdad es que me encantó seguir la vida en un barrio en esos tiempos y en la piel de un tipo duro.
Lo recomiendo muchísimo, tanto si te gusto Rebeldes como si no o como si ni te los has leído.
La edición que
guarda mi abuelo
Espero que si os entran ganas de leerlo disfrutéis tanto como yo he disfrutado leyéndolo y si ya os lo habéis leído espero que os haya encantado tanto como a mi.

dissabte, 28 de juny del 2014

Viure al límit

Hola altre cop!
Sé que normalment faig una entrada cada mil anys, però avui, gracies al temps lliure que proporcionen les vacances, us porto dos entrades seguides.
Resulta que aquesta tarda, ara farà una hora justament, m'he acabat aquest llibre, que sols m'ha durat un dia.
És un llibre del que m'esperava menys i que m'ha sorpres molt possitibament.
Aquí us en deixo la ressenya:
Llibre: Viure al límit
Autora: David Skipper
Tradució: Margarida Sanjaume
Any: 2003
Idioma original: Anglès
Editorial: Cruïlla
Sinopsi:
En Simon i en Darren sempre s'han fet costat, sobretot des que la mare d'en Darren viu amb en Milo, un bàrbar que apallissa el noi; i també des que el germà petit, en Simon, està greument malalt. Les noies, les drogues i les bandes s'han convertit en una part important de la vida, i rondar per la via del tren ja és alguna cosa més que un joc. Però l'amistat sempre perdura, malgrat la duresa de la vida.
Opinió personal:
Vaig agafar aquest llibre d'entre els prestatges de la Biblioteca encuriosida per la portada, on es veu, en blanc i negre, un noi caminant per sobre la via del tren. Em vaig preguntar quina història podria ser representada amb aquesta imatge i el vaig agafar, sense llegir la sinopsi ni fullejar-lo, com per impuls.
Tampoc no m'esperava un gran llibre, m'esperava una cosa d'aquestes per passar l'estona, però no ha estat així. Aquest llibre des del primer moment m'ha enganxat moltíssim.
En algun moment m'ha semblat que s'assemblava lleugerament a Rebeldes, ja que la història és, bàsicament, la vida de dos nois que no ho tenen gaire fàcil però que gràcies a l'amistat tiren endavant.
Crec que és una història d'amistat preciosa.
El dia a dia que han de suportar els protagonistes és dur, un germà malalt, un padrastre maltractador, condicions econòmiques pobres, etc.., però els personatges ens ensenyes que dins la desgracia sempre hi ha coses bones, com ara l'amistat.
A més a més hi ha hagut un detall que m'ha encantat: les vies del tren.
Les vies representen moltes coses, des de l'amistat dels dos protagonistes fins al pas que fa en Simon, un dels protagonistes, deixant enrere la infància, adonant-se de què quan era petit tot era més fàcil, entre altres coses.
M'ha encantat, és una d'aquestes petites joies que guarden les Biblioteques. És genial!!
La portada que em
va enamorar