"Mucha gente pequeña, en lugares pequeños haciendo cosas pequeñas, puede canviar el mundo"

dilluns, 27 d’abril del 2015

Homes sense dones

Hola!
Segueixo amb el meu estimat Murakami...
I és que a casa ja em coneixen, i per tant pel meu sant, que va ser ara farà un mes, van caure un parell de llibres de l'autor.
Es tracta d'un recull de textos que narren històries d'homes sense dones, home dels quals la vida gira entorna a una dona, que sovint desapareixen deixant rastres profunds.
Aquí teniu la ressenya:

Llibre:Homes sense dones
Autor: Haruki Murakami
Any: 2015
Idioma original: Japonès
Editorial: Empúries
Sinopsi:
Sis relats profunds i subtils que exploren la mentalitat masculina japonesa. Sis relats en què els protagonistes són homes sols. Les dones són les grans absents d’aquestes històries: han marxat, han fugit, han mort o senzillament han desaparegut... Però el seu esperit sembla estar sempre ben a prop. En aquest recull trobarem alguns dels trets més característics del millor Murakami:  la música pop dels Beatles, els seus referents literaris, els personatges solitaris i melancòlics, un humor subtil... Sense anar gaire lluny, el títol del recull fa referència a la segona col·lecció de relats que Hemingway va publicar l’any 1927, Men without women. La majoria dels relats han aparegut prèviament en algun mitjà japonès, però totes les versions han estat retocades o modificades per l’autor per ser publicades en aquest format. Només un relat, el que dóna títol al volum, ha estat específicament escrit per al llibre.
Opinió personal:
Perfecte.
No sabia com em tocaria un llibre de relats, però m'ha fascinat. Cada relat m'introduïa en un univers Murakanià diferent, però sempre lligats entre ells.
Quan llegia els relats em sentia com si tingues la sort de tindre entre mans un tresor únic, una cosa que només vull fer que recomanar-lo, compartir-lo amb tothom.
Mai m'havia trobat un llibre de relats tan preciós.
M'es quasi impossible dir quin és el meu preferit o el millor, ja que tots tenien molt en comú, tots són homes perduts marcats per una dona que ja no hi és. Ara no en recordo el nom, però n'hi ha un sobre un doctor plàstic que vaig llegir dos cops seguits. Tots són magnífics, però, la desesperació d'un home que mai s'ha enamorat i que ho fa per primer cop amb una dona que només l'utilitza,m'ha trencat per dins.
EN poques pàgines Murakami despulla una vida perfecta deixant-la com un esquelet, o ni això, la deixa en cendres.

Una de les altres coses que m'han encantat són les referències a The Beatles, sobretot a Yesterday, que te el mateix nom que el títol de la famosa cançó del grup. M'encanta que l'autor en sigui fan, perquè aquests detalls em fan notar l'obre com alguna cosa més propera, o les localitzacions de la majoria de fets, que passen en llocs que pots identificar en un mapa, cosa que m'encanta fer.
El recomano moltíssim, tant per llegir-los tots d'un cop o per llegir-ne de tant en tant.


"Convertir-se en homes sense dones és molt fàcil. N'hi ha prou d'estimar profundament una dona i que ella se'n vagi. Gairebé sempre (com sabeu), els qui s'enduen les dones són els astuts mariners. Les atrauen amb paraules plenes d'enginy i se les emporten corrents a Marsella o a la Costa d'Ivori. Nosaltres pràcticament no podem fer res per aturar-los."





divendres, 17 d’abril del 2015

Murakami als meus ulls


Hola!
Com ja sabeu em considero una gran fan de Haruki Murakami i les seves obres, i avui us volia explicar una mica el que és aquest grandíssim autor als meus ulls. És només una opinió humil d'adolescent, però em fa il·lusió compartir-la amb els que encara em visiteu.
I és que, per mi, Haruki Murakami és un artista, un músic que fa dansar les paraules formant sensacions i instants que semblen sortir de les pàgines per embolcallar el lector en un univers paral·lel ben proper en alguns casos. Quan et submergeixes a les seves paraules et sents aliè la teva realitat, entens el dolor i la dolçor de les relacions humanes més sorprenents. Poca gent aconsegueix parlar de l'amor i el desig sense arribar a embafar el lector, però Murakami és un dels que ho aconsegueix.
Haruki Murakami aconsegueix pintar un món quotidià, ni horrible ni perfecte, explica històries de pèrdues i desesperació trobant-hi la part dolça, i aconsegueix crear personatges extravagants i especials sense que sonin forçats. Els seus llibres em recorden a una taronja. En ells tastes la dolçor, però també l'acidesa, i cap de les seves històries no és igual que un altre.
Podem trobar taronges més dolces o més àcides, però sempre són una barreja perfecta de la complicada realitat i la màgia que ell hi aconsegueix trobar.
Potser sóc massa jove per captar-ne la magnitud, potser per això veig matisos diferents que la majoria dels seus lectors adults del tot. No ho sé, segurament, d'aquí a uns anys, quan rellegeixi les seves obres (cosa que de segur que faré), ja ho descobriré.
I és que Murakami quan escriu em prepara una caixa de sorpreses just a la mida del que jo vull poder llegir, ens la prepara a tots.
Tothom llegeix un Murakami diferent.
Tots els llibres del món són diferents per cada lector, però diria que Muakami encara multiplica aquest fenomen.
Gràcies, gràcies per ser un grandíssim autor, gràcies per oferir-me aquest plaer que és llegir les teves obres.


dimarts, 14 d’abril del 2015

Eduardo Galeano

Ahir moria Günter Grass, tothom en parlava i estaia bé si en fes una entrada, però ahir també moria Eduardo Galeano, historiador, periodista, narrador i assagista uruguaià, personatge del qual no s'ha parlat tant, i que des de ja fa temps del que m'agrada recordar frases.
No vull menysprear Grass, també personatge molt important, però Galeano ja fa tems que és important pe a mi, i és que resulta que fa uns anys, buscant informació sobre el "descobriment" d'Amèrica per un treball de l'escola vaig caure en una pàgina on hi havia un text seu. Va ser casualitat, però el vaig llegir, sense que fos el que buscava. Em va fer obrir els ulls de cop, em va fer caure una bena que em tapava els ulls i em va fer adonar de la diferència entre descobrir i envair Amèrica.
Per això, quan ahir lleguí noticies pel Facebook, vaig veure la noticia vaig saber que volia parlar-vos'en.



"Sóc un escriptor que volgués contribuir al rescat de la memòria segrestada de tota Amèrica, però sobretot d'Amèrica Llatina, terra menyspreada i entranyable"




Eduardo Galeano va néixer a Montevideo (Uruguai) al 3 de setembre de 1940, on va morir ahir dia 13 d'abril.
A només tretze anys va començar a col·laborar a la premsa de Montevideo com a caricaturista en diaris com El Sol. Fou cap de redacció del setmanari Marcha del 1960 al 1964 i director del diari Época, al 1964.
Les seves idees polítiques d'esquerra van portar-lo a ser empresonat a l’Uruguai i a l’Argentina i a haver-se d'exiliar a Espanya des del 1975 fins al 1985, anys que passà a Calella i durant els quals publicà Conversaciones con Raimon (1977).
Quan per fi va aconseguir tornar a l'Uruguai fundà una editorial i retornà a l'activitat columnista.
És autor d’una nombrosa i variada bibliografia traduïda a moltíssims idiomes.
La seva trajectòria com a autor s’inicià amb una sèrie de reportatges sociopolítics, que culminaren en Las venas abiertas de América Latina (1971), llibre d’un gran ressò internacional en què denuncia l’opressió dels països llatinoamericans. En el mateix moment començà a escriure ficció, encara que mai abandonà les seves preocupacions polítiques i les seguí duent al paper. Amb la novel·la La canción de nosotros (1975) obtingué el premi Casa de las Américas.
L’any 1982 publicà Los nacimientos, primera part de la trilogia La memoria del fuego, formada per Las caras y las máscaras (1984) i El siglo del viento (1986), considerats entre les seves millors obres.

També fou cronista esportiu, faceta que es mostra a la seva obra El fútbol a sol y sombra (1995) i en el premi de periodisme esportiu Manuel Vázquez Montalbán que aconseguí el 2011.

Ahir ens deixava a l'edat de 74 anys, en un hospital a la seva ciutat natal, a causa d'un càncer de pulmó, però el seu record perdurarà a la llar de les nostres ments, no?



"En 1492, els nadius van descobrir que eren indis, van descobrir que vivien a Amèrica, van descobrir que estaven nus, van descobrir que existia el pecat, van descobrir que devien obediència a un rei i a una reina d'un altre món i a un déu d'un altre cel, i que aquest déu havia inventat la culpa i el vestit i havia manat que fos cremat viu qui adorés al sol i a la lluna i a la terra i a la pluja que la mulla."


divendres, 10 d’abril del 2015

Tokyo Ghoul

Bé, ja que l'altre dia parlava sobre obrir els ulls al manga, avui us en porto un, que fa res que m'he acabat i que m'ha deixat encanada.
Aquí us en deixo la ressenya, vejam que us sembla!
Autor: Sui Ishida
Any: 2011
Idioma original: Japonès
Categoria: Horror, fantasía negra
Editorial: Shueisha
Sinopsi:
Fa un temps que a Tokyo hi succedeixen misteriosos asesinats comses per Ghoules essers desconeguts que s’alimenten carn humana.
Kaneki Ken, un jove universitari, coneix a la Rize, una noia de la que s’enamora i amb la que começa a quedar.
A la seva primera cita ella revela que és un Ghoul i intenta menjar-se’l. En aquell moment un accident impedeix la mort del noi, encara que el dixa ferit de mor i se li ha de fer un transplant imediat, sense ni tan sols el permis familiar per dur-lo a terme. El transplant és fa amb els organs de la noia.
A partir d’aquell moment la vida tranquila d’en Kaneki és destrossa, debatense entre el mon dls Ghouls i el dels humans, dos mons que s’odien.
Opinió personal:
Buf... Genial! Crec que és el millor manga del món. Potser sona exagerat, però és que només puc deixar-lo pels núvols.
He devorat capítol rere capítol com un turista perdut en el desert que per fi troba un oasi. I és que aquest manga ha estat el meu oasi, el que m'ha fet estar nits desperta capficada en el perquè de tot plegat, el que m'ha fet aprendre a dibuixar per poder representar-lo a la meva manera, i el que ha fet que la meva companya de taula a l'Institut acabes aprenent-se tot el currículum de cada un dels personatges.
A més a més hi ha la seva versió a l'anime, que m'ha fet desitjar els dijous com l'or.
La desesperació del protagonista, atrapat entre dos mons, a punt d'explotar, ple de ràbia, por i ressentiment, sentin-se massa petit per la immensitat del món, els personatges secundaris que adquirien el protagonista en sols dos pagines però que m'han quedat gravats per sempre, i les lluites èpiques plenes de guerra psicològica i habilitats cada vegada més complexes.
M'ha encantat, el millor manga en molt de temps, insuperable!


P.D: El manga l'he llegit mitjensant la web Submanga2, aquí us en deixo el link pels interesats!
http://submanga2.com/tokyo-ghoul/

dimecres, 1 d’abril del 2015

El manga

Hola!

Avui voldria dedicar-me a escriure una entrada que ja fa temps que tinc al cap.
Resulta que, després d'un temps de desconnexió amb el món Otaku, aquest any m'he tornat a enganxar a alguna seria anime. A conseqüència d'això també he començat a llegir manga.
Alguns amics meus s'han sorprès, m'han dit coses com ara: "Belly! A tu t'agrada llegir! Que fas amb això?". Això m'ha fet obrir els ulls, i adonar-me del lloc al qual la societat d'aquest país degrada l'anime i el manga.
En aquesta entrada em centraré en el manga, que jo considero tant valid com qualsevol altre llibre occidental.
Segons el DIEC, un llibre és un "Conjunt de fulls escrits posats en l’ordre en què han d’ésser llegits, especialment reproducció impresa d’una obra en fulls de paper reunits per plecs formant un tot.". Seguin aquests paràmetres es podria dir que qualsevol manga es pot considerar com a tal no?
Cal tenir en compte que el manga no és només un llibre, és un art amb molta història i adeptes.
Manga de Katshuita Hokusai
El manga és una manera de transmetre histories que prové del grafisme popular japonès, sobretot de les caricatures. El terme
«manga» significa alguna cosa així com “dibuixos grotescos” i va començar a ser usat per alguns artistes com Katshushita Hokusai per descriure aquests dibuixos.
Amb la introducció de la impremta al segle XIX i els creixents contactes entre Occident i el Japó el manga assolí una extensió extraordinària. A principis del segle XX s’introduïren les vinyetes narratives, i durant els anys d’expansionisme de l’imperi japonès, l’estat n'arriba a fer un ús propagandístic. Després de la Segona Guerra Mundial seguí sent molt present com a mitja d’entreteniment i n'aparegueren subgèneres, com ara la fantasia, els contes de samurais, el terror, la ciència-ficció o el hentai (erotisme, alguns cops ratllen la pornografia).
En aquest punt històric hi hagué una forta influència americana.
Un dels noms destacats durat la postguerra fou Osamu Tezuka, considerat "déu del manga" i creador de sèries de gran èxit com Astro Boy. Se'l coneix per ser pioner en tècniques pioneres i per com va saber adaptar el manga a la televisió creant així l'"anime".
A partir dels anys setanta el manga començà a introduir-se al mercat europeu, sobretot gràcies a les adaptacions per a televisió per a nens i adolescents. Alguns exemples famosos al nostre país podria ser Bola de Drac de Toriyama Akira, Doraemon, de Fujiko F. Fujio i Shin-Chan, de Yoshito Usui.
La història del manga, per això, no acaba aquí, ja que avui en dia encara segueix havent-hi grans creadors i molts fans arreu del món.


A mi, personalment, sempre em quedara el record de les series anime que encara avui fan per TV3, com Sailor Moon, Doremi o Bola de drac, seria que han fet que em volgués introduir e aquest món.

Avui mateix m'he acabat el manga "Tokyo Ghoul", de Sui Ishida, una gran obre de la que espero parlar-vos més endavant.
Bé, espero que ús sembli interessant aquesta entrada i que ajudi algú a obrir els ulls, a adonar-se que el manga també és una obra d'art, un llibre, quelcom que no ha de fer vergonya de llegir, perquè el manga no és només un entreteniment infantil: és un estil per si sol al qual hem d'aprendre a respectar tots una mica més.