"Mucha gente pequeña, en lugares pequeños haciendo cosas pequeñas, puede canviar el mundo"

dijous, 18 de juny de 2015

Tòquio Blues (Norwegian Wood)

Doncs bé, ja és l'últim dia de curs, i en el meu cas també l'últim dia d'ESO. Espero que, de cara a l'any que ve, el batxillerat no sigui tant com em diuen i segueixi trobant estonetes per dedicar-me a les dues coses que m'agraden més de les tardes: escriure entrades i devorar llibres per poder-les elaborar.
Deixant la meva vida personal, que poc deu interessar, avui us porto una altra joia de la mà de Murakami (oh sorpresa!).
Es tracta d'un dels llibres que vaig aconseguir per Sant Jordi.
Feia temps que esperava llegir-lo perquè és per molts la millor obra de l'autor i que, segons alguns, ja és tot un clàssic. Tot això sumat a la insistència d'una amiga a la qual he fet enganxar a Haruki Murakami i que considera Tòquio blues el millor de l'autor va fer que tingues grans expectatives, que per cert, s'han complert.
Aquí en teniu la ressenya, espero que us agradi!

Llibre: Tòquio Blues (Norwegian Wood)
Autor: H
aruki Murakami
Any: 2005
Idioma original: Japonés
Editorial: Labutxaca
Sinopsi:

Considerada el clàssic modern per excel·lència de la literatura japonesa, Tòquio blues narra l'educació sentimental d'un jove estudiant a la Tòquio dels anys seixanta. Introvertit, tímid i seriós, Toru Watanabe s'enamora de Naoko, una noia impenetrable, i pateix una crisi que el porta a l'aïllament social i a la reclusió. Davant les dificutats de la seva relació amb la Naoko, Toru es llança a una espiral de sexe esporàdic i un dia coneix la Midori, una noia vital, exuberant i plena de vida que revolucionarà el seu món ordenat i tranquil. Tendra, escrita en to melancòlic i sensual i amb un ritme molt àgil, Tòquio blues narra, amb una encertada i equilibrada mescla de melanconia i sentit de l'humor, les angoixes adolescents, el desengany del primer amor i el trànsit a l'edat adulta.
Opinió personal:
És un encert considerar-la tan bé com ens el venen, això va ser el que vaig pensar quan en vaig passar l'última pàgina. Gràcies Juliana per insistir a fer que me'l llegís abans de continuar amb 1Q84.
Realment llegint-lo he sentit aquella estranya sensació de tindre entre les mans una gran obra que ha passat i passarà per milers de mans (i cors) lectors pels segles dels segles. En aquesta obra he aconseguit veure relacions humanes més enllà del corrent, he vist com es pot partir el cor d'una persona i com tot es pot tornar a començar de nou, encara que sempre s'arrossega l'ombra del passat, que en alguns casos t'aixafa com una vella llosa.
La Reiko, per exemple. Quin gran personatge! Llegint tenia la sensació de sentir les cordes de la seva guitarra i la seva veu cantant Norwegian Wood en una cabanya en un lloc estrany. Mai m'han agradat els Beatles, però des que vaig acabar aquest llibre que no puc parar d'escortar-la i sentir les olors i sensacions que em semblaven tan tangibles entre llegia.
Aquest personatge m'ha fascinat, m'ha fet veure el passat com alguna cosa amb la qual es pot conviure, m'ha fet entendre la força en si sola, cosa que també ha aconseguit la Midori.
Aquestes dues dones són els meus personatges preferits del llibre, les dues fortes, amb grans càrregues.
En el cas de la Reiko la veig com una gran mare que ja les ha passat de tots colors però que vol veure-hi més enllà encara que la por li ho impedeix, i en el cas de la Midori... Ella m'agrada perquè té raonaments i raons excepcionals per justificar la seva forma de ser i de viure, que no és més que el resultat del que ha hagut de suportar i del que vol aconseguir.
M'ha agradat molt, la veritat. Crec que el rellegiré sovint, és un bon llibre en majúscules, una joia que cal llegir.

Opinió personal de la Juliana:
La Juliana és l'amiga de la qual us parlo quan us parlo de Murakami. Per culpa meva va començar a llegir obres d'aquest estimat autor. Ja n'ha llegit uns quants i és la que em va pressionar per fer passar Tòquio Blues al capdavant de la meva llista de llibres pendents. Aquí teniu la seva opinió sobre la novel·la:

"Tokyo Blues" és el tercer llibre que em llegeixo de Murakami (després d'After Dark i El meu amor Spuntik) i puc afirmar que és el meu llibre preferit de l'autor.
Per començar, em va encantar com estava escrit. Té la màgia que tenen tots els llibres d'en Murakami però també té alguna cosa diferent dels altres dos que he llegit. Com una esfera d'esperança per una vida millor que l'envolta.
També me enamorat perdudament dels personatges. Tots els personatges són molt diferents però iguals al mateix temps, amb unes personalitats molt completes i molt originals.

Bé, que m'ha encantat.