"Mucha gente pequeña, en lugares pequeños haciendo cosas pequeñas, puede canviar el mundo"

dissabte, 26 de juliol de 2014

El carrer de les Camèlies

Hola!!!
Avui torno a portar-vos un llibre de la Mercè Rodoreda, ja que com vaig explicar a l'entrada anterior, vaig anar a fer una bona carregada de llibres d'aquesta meravellosa autora a la biblioteca.
Un dels llibres que vaig agafar en préstec és El Carrer de les Camèlies, un dels llibres de Rodoreda més famosos, juntament amb Mirall trencat i el popularíssim La plaça del diamant.
Aquí us en deixo la ressenya:

Llibre: El carrer de les Camèlies
Autora: Mercè Rodoreda
Any: 1966
Idioma original: Català
Editorial: Club editor
Sinopsis:
"Em van deixar en el carrrer de les camèlies, al peu de'un reixat de jardí, i el vigilant em va trobar de matinada. Els senyors d'aquella casa em van voler, però de moment diu que no sabien què fer: si quedar-se'm o daonar-me a les monges. De la manera que vaig riure els vaig enamorar i com que ja eren grans i no tenien fills em van recollir".
Opinió personal (pot haver-hi algun spoiler):
És fantàstic!
Potser al principi et pot caure malament la protagonista, pots pensar que és un llibre com qualsevol altre o qualsevol cosa semblant, però al cap d'una estona ja et té enganxat.
Al principi del llibre veus una pobra nena amb un inici de vida molt complicat on ningú l'entén. Creix i la gent segueix sense entendre-la, cosa que et fa crear una empatia gegant amb aquesta pobra noia.
Durant tot el llibre segueixes amb aquest sentiment dins teu, ja que la vida no la tracte gens bé.
Viu en barraques, el seu gran amor acaba d'una manera terrible, ha de viure amb homes que no estima i que no la tracten bé però de qui depèn la seva vida, ha d'aguantar una vida indigna i se sent sola.
Hi ha un moment, cap a la meitat-final del llibre, en el que em va crear molta tristesa. En aquesta part ella s'adona que es fa gran i que encara no a trobat ningú a qui estimar, només homes que la tenen per amant, sense estimar-la mai del tot. Tampoc té família ni ningú amb qui fer-se costat.
Em fa molta pena, però crec que la manera com ho descriu tot la Mercè Rodoreda, d'una manera delicada i preciosa, fa que aquesta novel·la sigui una preciositat.
M'ha encantat, i sobretot m'ha tornat a enamorar una cosa que tant a Aloma com a Jardí vora el mar em va encisar: les plantes. I és que descriu les plantes i flors d'una manera brillant, posant-les per entremig de la historia. És meravellós!
El recomano moltíssim, crec que és una gran joia de la literatura catalana.




dissabte, 19 de juliol de 2014

Jardí vora el mar

Eii!!!
D'ençà que vaig llegir Aloma que tenia ganes de llegir més coses d'aquesta fantàstica autora que és la Mercè Rodoreda, així que vaig decidir anar a la biblioteca a veure si trobava alguna cosa.
Per sorpresa meva vaig veure que, en un prestatge força amagat, hi havia la majoria de llibres d'aquesta autora!
En vaig agafar 4 o 5 i ja n'he llegit dos, que de moment m'han encantat.
El primer d'aquests dos és
Jardí vora el mar, del que us en deixo la ressenya aquí.

Llibre: Jardí vora el mar
Autora: Mercè Rodoreda
Any: 1967
Idioma original: Català
Editorial: Club editor
Sinopsis:
"Miri els til·lers... Veu les fulles com els tremolen i ens escolten? Vostè riu... Si un dia passeja de nit per sota dels arbres, ja veurà que n'hi dirà de coses aquest jardí..." A través dels ulls del vell jardiner veurem desfilar els personatges al llarg de sis estius, i entrellaçar-se les seves vides en una facinant sarabanda, mentre vora el mar, sempre present, el jardí esclata en una florida darrera l'altra...
Opinió personal:
M'ha agradat molt!
El llibre avança molt pausat, amb tranquil·litat, narrat per un vell jardiner que traspua bonhomia i pau.
Des del principi em va caure molt simpàtic el narrador, que sempre barreja les plantes i les flors entre les seves narracions, i que ens presenta la vida dels seus amos any rere any des de la seva posició de jardiner de família burgesa.
Com que tota la història de la família a la qual serveix està vista des de fora és molt fàcil de seguir la historia, com si et passessin una pel·lícula.
A mi, a part del jardiner, també m'han caigut molt bé altres personatges, com ara l'Eugeni, un noi també de la burgesia que de seguida crea amistat amb el narrador o la senyora Paulina i el seu marit, que apareixen cap a la part final del llibre i que deixen al descobert una gran i tràgica història d'amors i desamors.
La historia no té gaire acció, si més jo una acció que et faci dubtar cada moment en què passarà més endavant, encara que això no fa que tinguis menys ganes d'avançar en la lectura, ja que la manera d'escriure que té la Mercè Rodoreda m'ha captivat, ja sigui pels detalls o la delicadesa amb els que està escrit tot el que he llegit seu.

M'ha encantat, de veritat, el recomano moltíssim!

divendres, 18 de juliol de 2014

Em dic Aram

Hola!
A la derrera entrada ja us vaig dir que quan vaig trobar La ley de la calle també vaig trobar una altre llibre.
Es tracta d'Em dic Aram, llibre que portava temps buscant, ja que en el vaig veure a les referencias de Quadern d'Aram.
Abans de llegir-lo ja sabia que tampoc era un llibre super emocionant d'acció, però tot i aixó em feia il·lusió llegir-lo. 
M'ha agradat moltíssim, per tant us aquí us en deixo la ressenya.
Llibre: Em dic Aram
Autor: William Saroyan
Tradució: Ramon Folch i Camarasa
Any: 1941
Idioma original: Anglès
Editorial: Edicions 62
Sinopsi:
"Bé, que em cullin d'un arbre i em fiquin dins una caixa". Deia, sorprès, el pobre Mr. Abbott del drug-store, tot escoltant les aventures d'Aram i els seus amics. No és pas que Aram fos ningú exepcional. Ell mateix ironitzava prou sobre si mateix i sbore l'orgull ingenu de la seva família, els Garoghlanian! Armenis vinguts als Estats Units, eren un clan nombrosíssim de gent sorprenent, primitiva, plena d'humanitat, d'orgull, de tendresa. Enmig d'una gent així, la infància d'Aram fou, no cal dir-ho, pintoresca. En els capítols d'aquest llibre -que són també els d'una vida- ens entendrim i ens excitem. Prescisamnet perquè ens hi reconeixem o voldríem reconèixer-nos-hi.
Opinió personal:
Només obrir el llibre ja vaig saber que m'agradaria. Feia aquella olor de vell i pols. Aquella olor que sempre em diu que m'agradarà, la mateixa olor que feia El violí d'Auschwitz.
El vaig començar i al principi era només una novel·la sobre les aventures del dia a dia d'un noi normal, però de seguida em vaig adonar del per què estava a les referències de Quadern d'Aram, ja que en cada historieta hi ha alguna explicació sobre la vida dels armenis exiliats, un oncle que explica històries d'Armènia, una tradició armènia duta a terme al mig de la historia o alguna comparació armènia-estats units. Això m'ha agradat molt, perquè a part de llegir les aventures d'Aram, que en algun moment m'han fet riure molt, he après coses sobre els armenis.
M'ha agradat molt, és un llibre d'aquests d'estiu, molt lleuger, sense gaires embolics, que et dibuixa un somriure als llavis.
El recomano moltíssim com a lectura d'estiu.

dilluns, 7 de juliol de 2014

La ley de la calle

¡Hola!
Hace unos días mi abuelo me enseño unas cajas en las que guarda todos los libros tanto de mi madre y mis tíos como los suyos que ya no tienen 
espacio para guardar.

Allí encontré este libro, que ya hacia tiempo que buscaba, ya que es de la misma autora que Rebeldes y la mayoría gente dice que es mejor que el primero; y Em dic Aram, otro libro que llevaba tiempo intentando conseguir.
En fin, que al fin leí este libro y me gusto tanto como la gente decía. Aquí os dejo la reseña.
Libro: La ley de la calle
Autora: S.E. Hilton 
Traducion: Javier Lacruz
Año: 1986
Idioma original: Ingles
Si leéis el
libro
la entenderéis,
¡me encanta!
Editorial: Alfaguara
Sinopsis:
A Rusty James le hubiera alegrado cantidad ver a su viejo amigo Steve aquel día en la playa, si no le hubiera traído a la memoria duros recuerdos del pasado: las pequeñas escaramuzas que pronto se convirtieron en asuntos de más gravedad, las chicas, las amenazas a la vuelta de cada esquina, las peleas en las que tantas veces brillaba el acero, los malos ratos pasados en el reformatorio, las fiestas en las que las anfetas y el alcohol cargaban el ambiente... y sobre todo el profundo recuerdo del Chico de la Moto, el personaje inolvidable al que siempre quiso parecerse...
Opinion personal:
La verdad es que empecé a leerlo no muy segura de si me iba a decepcionar, ya que a mi Rebeldes me encantó y no sabia si este libro lo alcanzaría. Sin embargo me pareció fantástico.
El libro se sitúa en unos años despues de la época en la que se explica la historia de Rebeldes. Las bandas ya son cosa del pasado pero aun hay gente, como Rusta James, el protagonista, que las hecha de menos y no desaprovecha una buena ocasion para iniciar una buena pelea.
Creo que lo que más me ha gustado del libro es que, a diferencia de Ponyboy (protagonista de Rebeldes), Rusty James es el tipo más duro del barrio. 
A medida que avanza el libro vemos como le cuesta seguir en este puesto, todo lo que ha de fingir, todo lo que ha de aguantar: nunca mostrarse débil delante nada ni nadie, defenderse siempre a la mínima, etc..
Hay un personaje, el hermano del protagonista, al que no se llama por su verdadero nombre en todo el libro, sino que se refieren a el como El Chico de la Moto, ya que siempre anda con una moto al lado. Ese personaje al principio no me decía nada, lo encontraba muy raro, pero a medida que avance en mi lectura descubrí cosas que me hicieron caviar la forma de verlo. Al final lo acabe encontrando un personaje muy misterioso pero genial a la vez.
El ultimo personaje del que os quiero hablar un poco es de Steve, el
Última edición
mejor amigo de Rusty James. Me pareció super interesante que saliera en una hsitoria así, ya que es un buen estudiante y un chico totalmente diferente de la resta de personajes del libro. No quiere peleas, no se sabe defender y demuestra sus debilidades, pero a pesar de todo esto es el mejor amigo de Rusty James, el tipo más duro de todos. Él lo defiende siempre y lo cuida muchísimo, cosa que me pareció super bonita, y más aun tratándose de un libro así.

Me ha encantado, no se si me atrevería a decir que es mejor que Rebeldes, ya que los dos me encantaron y aun que la temática se parezca un poco y la autora sea la misma no se pueden comparar, pero el que si que es verdad es que me encantó seguir la vida en un barrio en esos tiempos y en la piel de un tipo duro.
Lo recomiendo muchísimo, tanto si te gusto Rebeldes como si no o como si ni te los has leído.
La edición que
guarda mi abuelo
Espero que si os entran ganas de leerlo disfrutéis tanto como yo he disfrutado leyéndolo y si ya os lo habéis leído espero que os haya encantado tanto como a mi.