Facebook!

Hola!!!
Aquesta entrada és merament informativa.
Resulta que, ara que el blog ja fa temps que està en marxa i després un altre intent fallit, avui per fi estreno Facebook.
He creat la pàgina per tal d'avisa de noves entrades i per, de tant en tant, compartir altres coses que puguin interessar als lectors, però també per donar a conèixer una mica més el blog.
Aquí us deixo el link cap al Facebook:
https://www.facebook.com/plujadellibres

La lunas de Júpiter

¡Hola! 
Siento que las ultimas entradas no sean muy frecuentes, pero entre inicio de curso, trabajos escolares, organización y otros entretiempos es difícil encontrar un hueco para sentarme, pensar y escribir. 
A pesar de todo hoy tengo una razón importante por la que escribir, y es que resulta que hace unos días fui a la biblioteca a pasar un rato, mas que nada para olvidarme de todo el estrés. Allí, en una de las últimas estanterías, al final de todo, encontré un expositor recomendándome este libro. No se si fue la portada tan bonita, el nombre o el hecho de que lo recomendaron, pero el caso es que no dude en cogerlo.
Interrumpí otra lectura (¡crimen!) pero valió la pena, esta es una joya de la que os debo hablar si o si.
Libro: Las lunas de Júpiter
Autora: Alice Munro
Traducion: Esperanza Pérez
Año: 2013
Idioma original: Ingles

Editorial: Debolsillo
Sinopsis:
Los relatos de este volumen son conmovedores y sorprendentes, y en ellos suceden muchas cosas: traiciones y reconciliaciones, amores consumados y lamentados. pero los hechos que realmente subyacen en Las lunas de Júpiter son las transformaciones que sufren sus personajes con el paso del tiempo hasta observar su pasado con la ira, el resentimiento y la compasión infinita que nadie sabe comunicarnos como Alice Munro.

Opinion personal:

Durante mi lectura de este libro fui buscando y leyendo descripciones, opiniones y toda clase de textos sobre la autora. Todos hablaban de lo bien que transmite sentimientos. Estoy totalmente de acuerdo, aun que yo subrayaría que lo que mejor transmite son los sentimientos de nostalgia, de ridiculez, de indiferencia delante del mundo, sentimientos un poco oscuros, muy reflexivos y sobre todo nostálgicos.

Me encanta, me encanta como trata la vergüenza hacia un propio pasado, hacia la gente mas próxima a nosotros, la nostalgia hacia aquellas cosas que antes no veíamos o a aquellas que no nos gustaban. Expresa un momento de la vida en que los personajes se dan cuenta de que ya han pasado demasiadas cosas, pero a pesar de lo deprimente que pueden parecer tales sentimientos y expresiones Alice Munro los transforma en bellas historia que te hacen mantener pegado a las paginas.

Creo que todo los relatos del libro merecen una reseña particular, de las tías de la primera historia y sus ingenuidades, de los  profesores adúlteros que gracias a tragedias consiguen la felicidad, de los amigos reencontrados con pasados deslucidos. Todos merecería una mención especial, y es que me han llegado muy adentro, creo que hasta han llegado a cambiar un poco mi forma de escribir a partir de ahora.

El món de Sofia

Hola!
Ja sé que fa temps que no escric res, però aquest cop no és per manca de temps, sinó per manca de material.
Resulta que porto quasi bé tot l'estiu llegint un llibre, un d'aquests llibres super interessants, però que refereixen mil rellegides, mil pauses i mil reflexions.
Es tracta d'un llibre de filosofia, un clàssic, un llibre que crec que tots hauríem de llegir.
Aquí us en deixo la sinopsi.

Llibre: El món de Sofia
Autor: Jostein Gaarder

Tradució: Ernest Folch i Tone Høverstad
Any: 1995
Idioma original: Noruec
Editorial: Edicions 62
Sinopsi:
Sofia Admunds és noruega, té catorze anys i viu en una urbanització de luxe amb la seva mare. El seu pare és capità d'un petrolier i passa llargues temporades fora de casa. Un dia, tornant de l'escola, Sofia troba dins de la bústia un sobre amb el seu nom; dins hi ha un tros de paper amb només dues paraules ("Qui  ets") i un interrogant. Així comença el llarg viatge de Sofia pel món de les idees: un viatge que ens permetrà resseguir, intrigats i fascinats, la vida i l'obra dels grans personatges de tots els temps.
Opinió personal:Al principi, quan duia poques pàgines, no estava segura de què estava llegint, trobava que la vida de Sofia, com a història no tenia res d'especial, però de seguida vaig entendre l'èxit d'aquesta novel·la.

De seguida vaig començar a trobar-la massa interessant per deixar-la ni un moment. Em vaig deixar endur per la vida dels grans filòsofs, vaig començar a dubtar de tot, a omplir-me el cap de preguntes i hipòtesis i a descobrir coses molt interessants que no entenc perquè no m'havien explicat abans. Per què no ens explicant tot això a l'escola en lloc d'omplir-nos el cap de teories, formules i normes que no entenem ni ens interessen? Per què mai ningú m'havia fet dubtar del món, de la concepció que en tenim, de per què és així?
Aquest llibre, per sort, m'ha fet obrir els ulls, m'ha fet començar a pensar en tot això, descobrir les teories de Plató o de Marx, passant per èpoques i revolucions històriques i fent-me-les veure amb uns altres ulls.
M'agradaria que hi hagues més gent que trobes interessants tots aquests debats,

tota aquesta part de la història que també és part del nostre futur.
M'ha encantat aquest llibre i tot el que m'ha fet descobrir.
Només tinc una crítica, i és el tema de la mitologia. Sovint et parla de mitologia nòrdica com si n'haguessis de saber molt, i la veritat és que la meva coneixença d'aquesta cultura és molt minsa. Potser és culpa de la meva falta de cultura, potser és que l'autor no s'imaginava que el seu llibre pogués trencar tantes fronteres, no ho sé, però aquesta és la meva única critica.

Les llàgrimes de l'assassí

Hola!
Perdo per l'abandonament en el què us he deixat durant uns quants mesos. No he abandonat el blog, no, sinó que entre vacances en llocs sense wifi i festes no he tingut ni un segon per escriure res de nou.
Tot i així sí que he tingut temps per llegir algun llibre.
Com aquest, que vaig trobar remenant per la biblioteca.
És un dels millors llibres que he llegit mai, quan vaig acabar l'última pàgina vaig haver de quedar-me una estona pensant, assimilant el que acabava de llegir, pensant en quina joia més preciosa tenia entre les mans.
Aquí us en deixo la ressenya:

Llibre: Les llàgrimes de l'assessí
Autora: Anne-Laure Bondoux

Tradució: Montse Molist
Any: 2012
Idioma original: Francès
Editorial: Baula
Sinopsi:
Aquell lloc era la fi delmón, la casa de Paolo Polverdo.
Ningú no hi arribava per casualitat i el qui ho feia en fugia.
però un dia hi va arribar un malànima, un assassí, amb la intenccioó de quedar-s'hi.
Un viatge commovedor a l'extrem sud de Xile.
Uns personatges que caminen al llindar de la humanitat.
Opinió personal:

És un llibre preciós, en tots els aspectes. Quan comences a llegir ja et captiven els personatges: un assassí sense pietat a qui de cop se li entendreix una mica el cor, un nen massa petit per entendre que significa la mor dels seus pares... Només podien pronosticar una història meravellosa.
El paisatge també hi ajudava, un lloc desolat, lluny de la civilització.
Tot en una sintonia perfecta que va fer que només començar a llegir no ho pogués deixar.
M'ha enganxat d'una forma fascinant.
El personatge que més m'ha agradat ha estat Àngel Alegria, un assassí amb una vida que diu el contrari que el seu cognom, un home que porta tota una vida de passar-ho malament i fer-ho passar malament que de sobte es veu fent de pare del fill d'una

de les seves víctimes, algú que demostra tenir un cor gegant, amb l'únic problema de què ningú mai abans l'havia fet obrir.
M'encisa la relació que té amb el nen protagonista, a qui protegeix sempre, per qui canvia la seva vida de cop.
Aquest llibre és com un poema a l'amor, en algun moment t'oblides del teu voltant, només vius per aquest ball de sensacions que provoca.
M'ha fascinat com mai m'havia passat amb un llibre, i és que segurament a estat així perquè mai havans havia llegit un llibre així, ja que com aquest no n'hi ha cap. L'adoro, la veritat.
M'ha fet acabar plorant desconsoladament, amb el cor ple de pena i moltes ganes de deixar de jutjar la gent només pel que van ser un dia, a no pensar que tothom segueix el mateix patró i a creure una mica més en l'amor com a forma de vida.
El recomano moltíssim.

El carrer de les Camèlies

Hola!!!
Avui torno a portar-vos un llibre de la Mercè Rodoreda, ja que com vaig explicar a l'entrada anterior, vaig anar a fer una bona carregada de llibres d'aquesta meravellosa autora a la biblioteca.
Un dels llibres que vaig agafar en préstec és El Carrer de les Camèlies, un dels llibres de Rodoreda més famosos, juntament amb Mirall trencat i el popularíssim La plaça del diamant.
Aquí us en deixo la ressenya:
Llibre: El carrer de les Camèlies
Autora: Mercè Rodoreda
Any: 1966
Idioma original: Català
Editorial: Club editor
Sinopsis:
"Em van deixar en el carrrer de les camèlies, al peu de'un reixat de jardí, i el vigilant em va trobar de matinada. Els senyors d'aquella casa em van voler, però de moment diu que no sabien què fer: si quedar-se'm o daonar-me a les monges. De la manera que vaig riure els vaig enamorar i com que ja eren grans i no tenien fills em van recollir".
Opinió personal (pot haver-hi algun spoiler):

És fantàstic!
Potser al principi et pot caure malament la protagonista, pots pensar que és un llibre com qualsevol altre o qualsevol cosa semblant, però al cap d'una estona ja et té enganxat.
Al principi del llibre veus una pobra nena amb un inici de vida molt complicat on ningú l'entén. Creix i la gent segueix sense entendre-la, cosa que et fa crear una empatia gegant amb aquesta pobra noia.
Durant tot el llibre segueixes amb aquest sentiment dins teu, ja que la vida no la tracte gens bé.
Viu en barraques, el seu gran amor acaba d'una manera terrible, ha de viure amb homes que no estima i que no la tracten bé però de qui depèn la seva vida, ha d'aguantar una vida indigna i se sent sola.
Hi ha un moment, cap a la meitat-final del llibre, en el que em va crear molta tristesa. En aquesta part ella s'adona que es fa gran i que encara no a trobat ningú a qui estimar, només homes que la tenen per amant, sense estimar-la mai del tot. Tampoc té família ni ningú amb qui fer-se costat.
Em fa molta pena, però crec que la manera com ho descriu tot la Mercè Rodoreda, d'una manera delicada i preciosa, fa que aquesta novel·la sigui una preciositat.
M'ha encantat, i sobretot m'ha tornat a enamorar una cosa que tant a Aloma com a Jardí vora el mar em va encisar: les plantes. I és que descriu les plantes i flors d'una manera brillant, posant-les per entremig de la historia. És meravellós!
El recomano moltíssim, crec que és una gran joia de la literatura catalana.

Jardí vora el mar

Eii!!!
D'ençà que vaig llegir Aloma que tenia ganes de llegir més coses d'aquesta fantàstica autora que és la Mercè Rodoreda, així que vaig decidir anar a la biblioteca a veure si trobava alguna cosa.
Per sorpresa meva vaig veure que, en un prestatge força amagat, hi havia la majoria de llibres d'aquesta autora!
En vaig agafar 4 o 5 i ja n'he llegit dos, que de moment m'han encantat.
El primer d'aquests dos és Jardí vora el mar, del que us en deixo la ressenya aquí.
Llibre: Jardí vora el mar
Autora: Mercè Rodoreda
Any: 1967
Idioma original: Català
Editorial: Club editor
Sinopsis:
"Miri els til·lers... Veu les fulles com els tremolen i ens escolten? Vostè riu... Si un dia passeja de nit per sota dels arbres, ja veurà que n'hi dirà de coses aquest jardí..." A través dels ulls del vell jardiner veurem desfilar els personatges al llarg de sis estius, i entrellaçar-se les seves vides en una facinant sarabanda, mentre vora el mar, sempre present, el jardí esclata en una florida darrera l'altra...
Opinió personal:

M'ha agradat molt!
El llibre avança molt pausat, amb tranquil·litat, narrat per un vell jardiner que traspua bonhomia i pau.
Des del principi em va caure molt simpàtic el narrador, que sempre barreja les plantes i les flors entre les seves narracions, i que ens presenta la vida dels seus amos any rere any des de la seva posició de jardiner de família burgesa.
Com que tota la història de la família a la qual serveix està vista des de fora és molt fàcil de seguir la historia, com si et passessin una pel·lícula.
A mi, a part del jardiner, també m'han caigut molt bé altres personatges, com ara l'Eugeni, un noi també de la burgesia que de seguida crea amistat amb el narrador o la senyora Paulina i el seu marit, que apareixen cap a la part final del llibre i que deixen al descobert una gran i tràgica història d'amors i desamors.
La historia no té gaire acció, si més jo una acció que et faci dubtar cada moment en què passarà més endavant, encara que això no fa que tinguis menys ganes d'avançar en la lectura, ja que la manera d'escriure que té la Mercè Rodoreda m'ha captivat, ja sigui pels detalls o la delicadesa amb els que està escrit tot el que he llegit seu.
M'ha encantat, de veritat, el recomano moltíssim!

Em dic Aram

Hola!
A la derrera entrada ja us vaig dir que quan vaig trobar La ley de la calle també vaig trobar una altre llibre.
Es tracta d'Em dic Aram, llibre que portava temps buscant, ja que en el vaig veure a les referencias de Quadern d'Aram.
Abans de llegir-lo ja sabia que tampoc era un llibre super emocionant d'acció, però tot i aixó em feia il·lusió llegir-lo. 
M'ha agradat moltíssim, per tant us aquí us en deixo la ressenya.

Llibre: Em dic Aram
Autor: William Saroyan
Tradució: Ramon Folch i Camarasa
Any: 1941
Idioma original: Anglès
Editorial: Edicions 62
Sinopsi:
"Bé, que em cullin d'un arbre i em fiquin dins una caixa". Deia, sorprès, el pobre Mr. Abbott del drug-store, tot escoltant les aventures d'Aram i els seus amics. No és pas que Aram fos ningú exepcional. Ell mateix ironitzava prou sobre si mateix i sbore l'orgull ingenu de la seva família, els Garoghlanian! Armenis vinguts als Estats Units, eren un clan nombrosíssim de gent sorprenent, primitiva, plena d'humanitat, d'orgull, de tendresa. Enmig d'una gent així, la infància d'Aram fou, no cal dir-ho, pintoresca. En els capítols d'aquest llibre -que són també els d'una vida- ens entendrim i ens excitem. Prescisamnet perquè ens hi reconeixem o voldríem reconèixer-nos-hi.
Opinió personal:

Només obrir el llibre ja vaig saber que m'agradaria. Feia aquella olor de vell i pols. Aquella olor que sempre em diu que m'agradarà, la mateixa olor que feia El violí d'Auschwitz.
El vaig començar i al principi era només una novel·la sobre les aventures del dia a dia d'un noi normal, però de seguida em vaig adonar del per què estava a les referències de Quadern d'Aram, ja que en cada historieta hi ha alguna explicació sobre la vida dels armenis exiliats, un oncle que explica històries d'Armènia, una tradició armènia duta a terme al mig de la historia o alguna comparació armènia-estats units. Això m'ha agradat molt, perquè a part de llegir les aventures d'Aram, que en algun moment m'han fet riure molt, he après coses sobre els armenis.
M'ha agradat molt, és un llibre d'aquests d'estiu, molt lleuger, sense gaires embolics, que et dibuixa un somriure als llavis.
El recomano moltíssim com a lectura d'estiu.