Tòquio Blues (Norwegian Wood)

Doncs bé, ja és l'últim dia de curs, i en el meu cas també l'últim dia d'ESO. Espero que, de cara a l'any que ve, el batxillerat no sigui tant com em diuen i segueixi trobant estonetes per dedicar-me a les dues coses que m'agraden més de les tardes: escriure entrades i devorar llibres per poder-les elaborar.
Deixant la meva vida personal, que poc deu interessar, avui us porto una altra joia de la mà de Murakami (oh sorpresa!).
Es tracta d'un dels llibres que vaig aconseguir per Sant Jordi.
Feia temps que esperava llegir-lo perquè és per molts la millor obra de l'autor i que, segons alguns, ja és tot un clàssic. Tot això sumat a la insistència d'una amiga a la qual he fet enganxar a Haruki Murakami i que considera Tòquio blues el millor de l'autor va fer que tingues grans expectatives, que per cert, s'han complert.
Aquí en teniu la ressenya, espero que us agradi!
Llibre: Tòquio Blues (Norwegian Wood)
Autor: Haruki Murakami
Any: 2005
Idioma original: Japonés
Editorial: Labutxaca
Sinopsi:
Considerada el clàssic modern per excel·lència de la literatura japonesa, Tòquio blues narra l'educació sentimental d'un jove estudiant a la Tòquio dels anys seixanta. Introvertit, tímid i seriós, Toru Watanabe s'enamora de Naoko, una noia impenetrable, i pateix una crisi que el porta a l'aïllament social i a la reclusió. Davant les dificutats de la seva relació amb la Naoko, Toru es llança a una espiral de sexe esporàdic i un dia coneix la Midori, una noia vital, exuberant i plena de vida que revolucionarà el seu món ordenat i tranquil. Tendra, escrita en to melancòlic i sensual i amb un ritme molt àgil, Tòquio blues narra, amb una encertada i equilibrada mescla de melanconia i sentit de l'humor, les angoixes adolescents, el desengany del primer amor i el trànsit a l'edat adulta.
Opinió personal:
És un encert considerar-la tan bé com ens el venen, això va ser el que vaig pensar quan en vaig passar l'última pàgina. Gràcies Juliana per insistir a fer que me'l llegís abans de continuar amb 1Q84.
Realment llegint-lo he sentit aquella estranya sensació de tindre entre les mans una gran obra que ha passat i passarà per milers de mans (i cors) lectors pels segles dels segles. En aquesta obra he aconseguit veure relacions humanes més enllà del corrent, he vist com es pot partir el cor d'una persona i com tot es pot tornar a començar de nou, encara que sempre s'arrossega l'ombra del passat, que en alguns casos t'aixafa com una vella llosa.
La Reiko, per exemple. Quin gran personatge! Llegint tenia la sensació de sentir les cordes de la seva guitarra i la seva veu cantant Norwegian Wood en una cabanya en un lloc estrany. Mai m'han agradat els Beatles, però des que vaig acabar aquest llibre que no puc parar d'escortar-la i sentir les olors i sensacions que em semblaven tan tangibles entre llegia.
Aquest personatge m'ha fascinat, m'ha fet veure el passat com alguna cosa amb la qual es pot conviure, m'ha fet entendre la força en si sola, cosa que també ha aconseguit la Midori.
Aquestes dues dones són els meus personatges preferits del llibre, les dues fortes, amb grans càrregues.
En el cas de la Reiko la veig com una gran mare que ja les ha passat de tots colors però que vol veure-hi més enllà encara que la por li ho impedeix, i en el cas de la Midori... Ella m'agrada perquè té raonaments i raons excepcionals per justificar la seva forma de ser i de viure, que no és més que el resultat del que ha hagut de suportar i del que vol aconseguir.
M'ha agradat molt, la veritat. Crec que el rellegiré sovint, és un bon llibre en majúscules, una joia que cal llegir.
Opinió personal de la Juliana:
La Juliana és l'amiga de la qual us parlo quan us parlo de Murakami. Per culpa meva va començar a llegir obres d'aquest estimat autor. Ja n'ha llegit uns quants i és la que em va pressionar per fer passar Tòquio Blues al capdavant de la meva llista de llibres pendents. Aquí teniu la seva opinió sobre la novel·la:

"Tokyo Blues" és el tercer llibre que em llegeixo de Murakami (després d'After Dark i El meu amor Spuntik) i puc afirmar que és el meu llibre preferit de l'autor.
Per començar, em va encantar com estava escrit. Té la màgia que tenen tots els llibres d'en Murakami però també té alguna cosa diferent dels altres dos que he llegit. Com una esfera d'esperança per una vida millor que l'envolta.
També me enamorat perdudament dels personatges. Tots els personatges són molt diferents però iguals al mateix temps, amb unes personalitats molt completes i molt originals.
Bé, que m'ha encantat.

Homes sense dones

Hola!
Segueixo amb el meu estimat Murakami...
I és que a casa ja em coneixen, i per tant pel meu sant, que va ser ara farà un mes, van caure un parell de llibres de l'autor.
Es tracta d'un recull de textos que narren històries d'homes sense dones, home dels quals la vida gira entorna a una dona, que sovint desapareixen deixant rastres profunds.
Aquí teniu la ressenya:
Llibre:Homes sense dones
Autor: Haruki Murakami
Any: 2015
Idioma original: Japonès
Editorial: Empúries
Sinopsi:
Sis relats profunds i subtils que exploren la mentalitat masculina japonesa. Sis relats en què els protagonistes són homes sols. Les dones són les grans absents d’aquestes històries: han marxat, han fugit, han mort o senzillament han desaparegut... Però el seu esperit sembla estar sempre ben a prop. En aquest recull trobarem alguns dels trets més característics del millor Murakami:  la música pop dels Beatles, els seus referents literaris, els personatges solitaris i melancòlics, un humor subtil... Sense anar gaire lluny, el títol del recull fa referència a la segona col·lecció de relats que Hemingway va publicar l’any 1927, Men without women. La majoria dels relats han aparegut prèviament en algun mitjà japonès, però totes les versions han estat retocades o modificades per l’autor per ser publicades en aquest format. Només un relat, el que dóna títol al volum, ha estat específicament escrit per al llibre.
Opinió personal:
Perfecte.
No sabia com em tocaria un llibre de relats, però m'ha fascinat. Cada relat m'introduïa en un univers Murakanià diferent, però sempre lligats entre ells.
Quan llegia els relats em sentia com si tingues la sort de tindre entre mans un tresor únic, una cosa que només vull fer que recomanar-lo, compartir-lo amb tothom.
Mai m'havia trobat un llibre de relats tan preciós.
M'es quasi impossible dir quin és el meu preferit o el millor, ja que tots tenien molt en comú, tots són homes perduts marcats per una dona que ja no hi és. Ara no en recordo el nom, però n'hi ha un sobre un doctor plàstic que vaig llegir dos cops seguits. Tots són magnífics, però, la desesperació d'un home que mai s'ha enamorat i que ho fa per primer cop amb una dona que només l'utilitza,m'ha trencat per dins.
EN poques pàgines Murakami despulla una vida perfecta deixant-la com un esquelet, o ni això, la deixa en cendres.
Una de les altres coses que m'han encantat són les referències a The Beatles, sobretot a Yesterday, que te el mateix nom que el títol de la famosa cançó del grup. M'encanta que l'autor en sigui fan, perquè aquests detalls em fan notar l'obre com alguna cosa més propera, o les localitzacions de la majoria de fets, que passen en llocs que pots identificar en un mapa, cosa que m'encanta fer.
El recomano moltíssim, tant per llegir-los tots d'un cop o per llegir-ne de tant en tant.


"Convertir-se en homes sense dones és molt fàcil. N'hi ha prou d'estimar profundament una dona i que ella se'n vagi. Gairebé sempre (com sabeu), els qui s'enduen les dones són els astuts mariners. Les atrauen amb paraules plenes d'enginy i se les emporten corrents a Marsella o a la Costa d'Ivori. Nosaltres pràcticament no podem fer res per aturar-los."

El vagón de las mujeres

¡Hola!
Llevo unos días que, con la lluvia y las tardes cada vez más cortas ya no puedo salir tan a menudo a pasear por las calles, así que dedico más tiempo a leer ilimitadamente a la biblioteca saboreando la dulce olor de los libros de biblioteca o en casa, tapada con una mantita y con un te en la mano.
Son pequeños placeres de la vida otoñal.
Últimamente los libros juveniles ya no me atraen de la misma forma y leo más novelas para un  publico más adulto, como pueden ser esta que hoy os llevo o la que me tiene pegada ahora (Leer "Lolita" en Teheran).
Aquí os dejo la reseña de este libro tan interesante y precioso:
Libro: El vagón de las mujeres
Autora: Anita Nair
Traducion: Nanu Berástegui
Año: 2014
Idioma original: Inglés

Editorial: Círculo de lectores
Sinopsis:
Seis mujeres que no se conocen, juntas en un vagón de tren y durante un largo viage. Seis mujeres indias y todo el tiempo para compartir confidencias, secretos, miedos, soledades. El espacio, el ritmo y las fragancias del universo femenino, adrezado con recetas de cocina, para reflexionar sobre la condición de la mujer, el amor, el matrimonio, la familia y las siempre inquietantes relaciones humanas.

Opinion personal:

Abrí el libro, fascinada por la chica que me miraba con una sonrisa arcaica digna de las mejores esculturas griegas de su primera época, su sari de colores anaranjados y las rosas rojas envueltas por unas uñas plateadas y largas. Dento me esperaba una olor adictiva a libro viejo, un poco de polvo y la mezcla de olores de las casas por donde había pasado, una olor que siempre me enamora.

Entre las paginas del libro descubrí la difícil y dura vida llena de contracciones y normas estúpidas a la que se enfrentan las mujeres indias, sus impresionantes historias, sus costumbres, sus semejanzas y sus diferencias. Me trasporto de campos a ciudades, de madres a hijas, de mujeres con maridos duros e inquietantes a mujeres con infancia perfectas pero futuros inciertos.

Me a encantado, me ha ayudado a ver la verdaderas lucha que muchas libran en su interior, el que de verdad es la represión más salvaje de un ser indefenso.

Una historia duras pero preciosas a la vez, como diamantes.

Me encantaría que más gente se uniera dejado llevar por estas preciosa palabras que llenan el libro, por favor, leer-lo, veréis delante vuestro desfilar el significado de lucha, de represión y de incertidumbre.

La lunas de Júpiter

¡Hola! 
Siento que las ultimas entradas no sean muy frecuentes, pero entre inicio de curso, trabajos escolares, organización y otros entretiempos es difícil encontrar un hueco para sentarme, pensar y escribir. 
A pesar de todo hoy tengo una razón importante por la que escribir, y es que resulta que hace unos días fui a la biblioteca a pasar un rato, mas que nada para olvidarme de todo el estrés. Allí, en una de las últimas estanterías, al final de todo, encontré un expositor recomendándome este libro. No se si fue la portada tan bonita, el nombre o el hecho de que lo recomendaron, pero el caso es que no dude en cogerlo.
Interrumpí otra lectura (¡crimen!) pero valió la pena, esta es una joya de la que os debo hablar si o si.
Libro: Las lunas de Júpiter
Autora: Alice Munro
Traducion: Esperanza Pérez
Año: 2013
Idioma original: Ingles

Editorial: Debolsillo
Sinopsis:
Los relatos de este volumen son conmovedores y sorprendentes, y en ellos suceden muchas cosas: traiciones y reconciliaciones, amores consumados y lamentados. pero los hechos que realmente subyacen en Las lunas de Júpiter son las transformaciones que sufren sus personajes con el paso del tiempo hasta observar su pasado con la ira, el resentimiento y la compasión infinita que nadie sabe comunicarnos como Alice Munro.

Opinion personal:

Durante mi lectura de este libro fui buscando y leyendo descripciones, opiniones y toda clase de textos sobre la autora. Todos hablaban de lo bien que transmite sentimientos. Estoy totalmente de acuerdo, aun que yo subrayaría que lo que mejor transmite son los sentimientos de nostalgia, de ridiculez, de indiferencia delante del mundo, sentimientos un poco oscuros, muy reflexivos y sobre todo nostálgicos.

Me encanta, me encanta como trata la vergüenza hacia un propio pasado, hacia la gente mas próxima a nosotros, la nostalgia hacia aquellas cosas que antes no veíamos o a aquellas que no nos gustaban. Expresa un momento de la vida en que los personajes se dan cuenta de que ya han pasado demasiadas cosas, pero a pesar de lo deprimente que pueden parecer tales sentimientos y expresiones Alice Munro los transforma en bellas historia que te hacen mantener pegado a las paginas.

Creo que todo los relatos del libro merecen una reseña particular, de las tías de la primera historia y sus ingenuidades, de los  profesores adúlteros que gracias a tragedias consiguen la felicidad, de los amigos reencontrados con pasados deslucidos. Todos merecería una mención especial, y es que me han llegado muy adentro, creo que hasta han llegado a cambiar un poco mi forma de escribir a partir de ahora.