Les llàgrimes de l'assassí

Hola!
Perdo per l'abandonament en el què us he deixat durant uns quants mesos. No he abandonat el blog, no, sinó que entre vacances en llocs sense wifi i festes no he tingut ni un segon per escriure res de nou.
Tot i així sí que he tingut temps per llegir algun llibre.
Com aquest, que vaig trobar remenant per la biblioteca.
És un dels millors llibres que he llegit mai, quan vaig acabar l'última pàgina vaig haver de quedar-me una estona pensant, assimilant el que acabava de llegir, pensant en quina joia més preciosa tenia entre les mans.
Aquí us en deixo la ressenya:

Llibre: Les llàgrimes de l'assessí
Autora: Anne-Laure Bondoux

Tradució: Montse Molist
Any: 2012
Idioma original: Francès
Editorial: Baula
Sinopsi:
Aquell lloc era la fi delmón, la casa de Paolo Polverdo.
Ningú no hi arribava per casualitat i el qui ho feia en fugia.
però un dia hi va arribar un malànima, un assassí, amb la intenccioó de quedar-s'hi.
Un viatge commovedor a l'extrem sud de Xile.
Uns personatges que caminen al llindar de la humanitat.
Opinió personal:

És un llibre preciós, en tots els aspectes. Quan comences a llegir ja et captiven els personatges: un assassí sense pietat a qui de cop se li entendreix una mica el cor, un nen massa petit per entendre que significa la mor dels seus pares... Només podien pronosticar una història meravellosa.
El paisatge també hi ajudava, un lloc desolat, lluny de la civilització.
Tot en una sintonia perfecta que va fer que només començar a llegir no ho pogués deixar.
M'ha enganxat d'una forma fascinant.
El personatge que més m'ha agradat ha estat Àngel Alegria, un assassí amb una vida que diu el contrari que el seu cognom, un home que porta tota una vida de passar-ho malament i fer-ho passar malament que de sobte es veu fent de pare del fill d'una

de les seves víctimes, algú que demostra tenir un cor gegant, amb l'únic problema de què ningú mai abans l'havia fet obrir.
M'encisa la relació que té amb el nen protagonista, a qui protegeix sempre, per qui canvia la seva vida de cop.
Aquest llibre és com un poema a l'amor, en algun moment t'oblides del teu voltant, només vius per aquest ball de sensacions que provoca.
M'ha fascinat com mai m'havia passat amb un llibre, i és que segurament a estat així perquè mai havans havia llegit un llibre així, ja que com aquest no n'hi ha cap. L'adoro, la veritat.
M'ha fet acabar plorant desconsoladament, amb el cor ple de pena i moltes ganes de deixar de jutjar la gent només pel que van ser un dia, a no pensar que tothom segueix el mateix patró i a creure una mica més en l'amor com a forma de vida.
El recomano moltíssim.

El carrer de les Camèlies

Hola!!!
Avui torno a portar-vos un llibre de la Mercè Rodoreda, ja que com vaig explicar a l'entrada anterior, vaig anar a fer una bona carregada de llibres d'aquesta meravellosa autora a la biblioteca.
Un dels llibres que vaig agafar en préstec és El Carrer de les Camèlies, un dels llibres de Rodoreda més famosos, juntament amb Mirall trencat i el popularíssim La plaça del diamant.
Aquí us en deixo la ressenya:
Llibre: El carrer de les Camèlies
Autora: Mercè Rodoreda
Any: 1966
Idioma original: Català
Editorial: Club editor
Sinopsis:
"Em van deixar en el carrrer de les camèlies, al peu de'un reixat de jardí, i el vigilant em va trobar de matinada. Els senyors d'aquella casa em van voler, però de moment diu que no sabien què fer: si quedar-se'm o daonar-me a les monges. De la manera que vaig riure els vaig enamorar i com que ja eren grans i no tenien fills em van recollir".
Opinió personal (pot haver-hi algun spoiler):

És fantàstic!
Potser al principi et pot caure malament la protagonista, pots pensar que és un llibre com qualsevol altre o qualsevol cosa semblant, però al cap d'una estona ja et té enganxat.
Al principi del llibre veus una pobra nena amb un inici de vida molt complicat on ningú l'entén. Creix i la gent segueix sense entendre-la, cosa que et fa crear una empatia gegant amb aquesta pobra noia.
Durant tot el llibre segueixes amb aquest sentiment dins teu, ja que la vida no la tracte gens bé.
Viu en barraques, el seu gran amor acaba d'una manera terrible, ha de viure amb homes que no estima i que no la tracten bé però de qui depèn la seva vida, ha d'aguantar una vida indigna i se sent sola.
Hi ha un moment, cap a la meitat-final del llibre, en el que em va crear molta tristesa. En aquesta part ella s'adona que es fa gran i que encara no a trobat ningú a qui estimar, només homes que la tenen per amant, sense estimar-la mai del tot. Tampoc té família ni ningú amb qui fer-se costat.
Em fa molta pena, però crec que la manera com ho descriu tot la Mercè Rodoreda, d'una manera delicada i preciosa, fa que aquesta novel·la sigui una preciositat.
M'ha encantat, i sobretot m'ha tornat a enamorar una cosa que tant a Aloma com a Jardí vora el mar em va encisar: les plantes. I és que descriu les plantes i flors d'una manera brillant, posant-les per entremig de la historia. És meravellós!
El recomano moltíssim, crec que és una gran joia de la literatura catalana.

Jardí vora el mar

Eii!!!
D'ençà que vaig llegir Aloma que tenia ganes de llegir més coses d'aquesta fantàstica autora que és la Mercè Rodoreda, així que vaig decidir anar a la biblioteca a veure si trobava alguna cosa.
Per sorpresa meva vaig veure que, en un prestatge força amagat, hi havia la majoria de llibres d'aquesta autora!
En vaig agafar 4 o 5 i ja n'he llegit dos, que de moment m'han encantat.
El primer d'aquests dos és Jardí vora el mar, del que us en deixo la ressenya aquí.
Llibre: Jardí vora el mar
Autora: Mercè Rodoreda
Any: 1967
Idioma original: Català
Editorial: Club editor
Sinopsis:
"Miri els til·lers... Veu les fulles com els tremolen i ens escolten? Vostè riu... Si un dia passeja de nit per sota dels arbres, ja veurà que n'hi dirà de coses aquest jardí..." A través dels ulls del vell jardiner veurem desfilar els personatges al llarg de sis estius, i entrellaçar-se les seves vides en una facinant sarabanda, mentre vora el mar, sempre present, el jardí esclata en una florida darrera l'altra...
Opinió personal:

M'ha agradat molt!
El llibre avança molt pausat, amb tranquil·litat, narrat per un vell jardiner que traspua bonhomia i pau.
Des del principi em va caure molt simpàtic el narrador, que sempre barreja les plantes i les flors entre les seves narracions, i que ens presenta la vida dels seus amos any rere any des de la seva posició de jardiner de família burgesa.
Com que tota la història de la família a la qual serveix està vista des de fora és molt fàcil de seguir la historia, com si et passessin una pel·lícula.
A mi, a part del jardiner, també m'han caigut molt bé altres personatges, com ara l'Eugeni, un noi també de la burgesia que de seguida crea amistat amb el narrador o la senyora Paulina i el seu marit, que apareixen cap a la part final del llibre i que deixen al descobert una gran i tràgica història d'amors i desamors.
La historia no té gaire acció, si més jo una acció que et faci dubtar cada moment en què passarà més endavant, encara que això no fa que tinguis menys ganes d'avançar en la lectura, ja que la manera d'escriure que té la Mercè Rodoreda m'ha captivat, ja sigui pels detalls o la delicadesa amb els que està escrit tot el que he llegit seu.
M'ha encantat, de veritat, el recomano moltíssim!

Em dic Aram

Hola!
A la derrera entrada ja us vaig dir que quan vaig trobar La ley de la calle també vaig trobar una altre llibre.
Es tracta d'Em dic Aram, llibre que portava temps buscant, ja que en el vaig veure a les referencias de Quadern d'Aram.
Abans de llegir-lo ja sabia que tampoc era un llibre super emocionant d'acció, però tot i aixó em feia il·lusió llegir-lo. 
M'ha agradat moltíssim, per tant us aquí us en deixo la ressenya.

Llibre: Em dic Aram
Autor: William Saroyan
Tradució: Ramon Folch i Camarasa
Any: 1941
Idioma original: Anglès
Editorial: Edicions 62
Sinopsi:
"Bé, que em cullin d'un arbre i em fiquin dins una caixa". Deia, sorprès, el pobre Mr. Abbott del drug-store, tot escoltant les aventures d'Aram i els seus amics. No és pas que Aram fos ningú exepcional. Ell mateix ironitzava prou sobre si mateix i sbore l'orgull ingenu de la seva família, els Garoghlanian! Armenis vinguts als Estats Units, eren un clan nombrosíssim de gent sorprenent, primitiva, plena d'humanitat, d'orgull, de tendresa. Enmig d'una gent així, la infància d'Aram fou, no cal dir-ho, pintoresca. En els capítols d'aquest llibre -que són també els d'una vida- ens entendrim i ens excitem. Prescisamnet perquè ens hi reconeixem o voldríem reconèixer-nos-hi.
Opinió personal:

Només obrir el llibre ja vaig saber que m'agradaria. Feia aquella olor de vell i pols. Aquella olor que sempre em diu que m'agradarà, la mateixa olor que feia El violí d'Auschwitz.
El vaig començar i al principi era només una novel·la sobre les aventures del dia a dia d'un noi normal, però de seguida em vaig adonar del per què estava a les referències de Quadern d'Aram, ja que en cada historieta hi ha alguna explicació sobre la vida dels armenis exiliats, un oncle que explica històries d'Armènia, una tradició armènia duta a terme al mig de la historia o alguna comparació armènia-estats units. Això m'ha agradat molt, perquè a part de llegir les aventures d'Aram, que en algun moment m'han fet riure molt, he après coses sobre els armenis.
M'ha agradat molt, és un llibre d'aquests d'estiu, molt lleuger, sense gaires embolics, que et dibuixa un somriure als llavis.
El recomano moltíssim com a lectura d'estiu.

La ley de la calle

¡Hola!
Hace unos días mi abuelo me enseño unas cajas en las que guarda todos los libros tanto de mi madre y mis tíos como los suyos que ya no tienen 

espacio para guardar.

Allí encontré este libro, que ya hacia tiempo que buscaba, ya que es de la misma autora que Rebeldes y la mayoría gente dice que es mejor que el primero; y Em dic Aram, otro libro que llevaba tiempo intentando conseguir.
En fin, que al fin leí este libro y me gusto tanto como la gente decía. Aquí os dejo la reseña.
Libro: La ley de la calle
Autora: S.E. Hilton 
Traducion: Javier Lacruz
Año: 1986
Idioma original: Ingles

Si leéis el
libro
la entenderéis,
¡me encanta!

Editorial: Alfaguara
Sinopsis:
A Rusty James le hubiera alegrado cantidad ver a su viejo amigo Steve aquel día en la playa, si no le hubiera traído a la memoria duros recuerdos del pasado: las pequeñas escaramuzas que pronto se convirtieron en asuntos de más gravedad, las chicas, las amenazas a la vuelta de cada esquina, las peleas en las que tantas veces brillaba el acero, los malos ratos pasados en el reformatorio, las fiestas en las que las anfetas y el alcohol cargaban el ambiente... y sobre todo el profundo recuerdo del Chico de la Moto, el personaje inolvidable al que siempre quiso parecerse...

Opinion personal:

La verdad es que empecé a leerlo no muy segura de si me iba a decepcionar, ya que a mi Rebeldes me encantó y no sabia si este libro lo alcanzaría. Sin embargo me pareció fantástico.
El libro se sitúa en unos años despues de la época en la que se explica la historia de Rebeldes. Las bandas ya son cosa del pasado pero aun hay gente, como Rusta James, el protagonista, que las hecha de menos y no desaprovecha una buena ocasion para iniciar una buena pelea.
Creo que lo que más me ha gustado del libro es que, a diferencia de Ponyboy (protagonista de Rebeldes), Rusty James es el tipo más duro del barrio. 
A medida que avanza el libro vemos como le cuesta seguir en este puesto, todo lo que ha de fingir, todo lo que ha de aguantar: nunca mostrarse débil delante nada ni nadie, defenderse siempre a la mínima, etc..
Hay un personaje, el hermano del protagonista, al que no se llama por su verdadero nombre en todo el libro, sino que se refieren a el como El Chico de la Moto, ya que siempre anda con una moto al lado. Ese personaje al principio no me decía nada, lo encontraba muy raro, pero a medida que avance en mi lectura descubrí cosas que me hicieron caviar la forma de verlo. Al final lo acabe encontrando un personaje muy misterioso pero genial a la vez.
El ultimo personaje del que os quiero hablar un poco es de Steve, el

Última edición

mejor amigo de Rusty James. Me pareció super interesante que saliera en una hsitoria así, ya que es un buen estudiante y un chico totalmente diferente de la resta de personajes del libro. No quiere peleas, no se sabe defender y demuestra sus debilidades, pero a pesar de todo esto es el mejor amigo de Rusty James, el tipo más duro de todos. Él lo defiende siempre y lo cuida muchísimo, cosa que me pareció super bonita, y más aun tratándose de un libro así.
Me ha encantado, no se si me atrevería a decir que es mejor que Rebeldes, ya que los dos me encantaron y aun que la temática se parezca un poco y la autora sea la misma no se pueden comparar, pero el que si que es verdad es que me encantó seguir la vida en un barrio en esos tiempos y en la piel de un tipo duro.
Lo recomiendo muchísimo, tanto si te gusto Rebeldes como si no o como si ni te los has leído.

La edición que
guarda mi abuelo

Espero que si os entran ganas de leerlo disfrutéis tanto como yo he disfrutado leyéndolo y si ya os lo habéis leído espero que os haya encantado tanto como a mi.

Viure al límit

Hola altre cop!
Sé que normalment faig una entrada cada mil anys, però avui, gracies al temps lliure que proporcionen les vacances, us porto dos entrades seguides.
Resulta que aquesta tarda, ara farà una hora justament, m'he acabat aquest llibre, que sols m'ha durat un dia.
És un llibre del que m'esperava menys i que m'ha sorpres molt possitibament.
Aquí us en deixo la ressenya:

Llibre: Viure al límit
Autora: David Skipper
Tradució: Margarida Sanjaume
Any: 2003
Idioma original: Anglès
Editorial: Cruïlla
Sinopsi:
En Simon i en Darren sempre s'han fet costat, sobretot des que la mare d'en Darren viu amb en Milo, un bàrbar que apallissa el noi; i també des que el germà petit, en Simon, està greument malalt. Les noies, les drogues i les bandes s'han convertit en una part important de la vida, i rondar per la via del tren ja és alguna cosa més que un joc. Però l'amistat sempre perdura, malgrat la duresa de la vida.
Opinió personal:

Vaig agafar aquest llibre d'entre els prestatges de la Biblioteca encuriosida per la portada, on es veu, en blanc i negre, un noi caminant per sobre la via del tren. Em vaig preguntar quina història podria ser representada amb aquesta imatge i el vaig agafar, sense llegir la sinopsi ni fullejar-lo, com per impuls.
Tampoc no m'esperava un gran llibre, m'esperava una cosa d'aquestes per passar l'estona, però no ha estat així. Aquest llibre des del primer moment m'ha enganxat moltíssim.
En algun moment m'ha semblat que s'assemblava lleugerament a Rebeldes, ja que la història és, bàsicament, la vida de dos nois que no ho tenen gaire fàcil però que gràcies a l'amistat tiren endavant.
Crec que és una història d'amistat preciosa.
El dia a dia que han de suportar els protagonistes és dur, un germà malalt, un padrastre maltractador, condicions econòmiques pobres, etc.., però els personatges ens ensenyes que dins la desgracia sempre hi ha coses bones, com ara l'amistat.
A més a més hi ha hagut un detall que m'ha encantat: les vies del tren.
Les vies representen moltes coses, des de l'amistat dels dos protagonistes fins al pas que fa en Simon, un dels protagonistes, deixant enrere la infància, adonant-se de què quan era petit tot era més fàcil, entre altres coses.
M'ha encantat, és una d'aquestes petites joies que guarden les Biblioteques. És genial!!

La portada que em
va enamorar

El diari groc de la Carlota

Eiii!!!
Avui us vull parlar d'un llibre que he llegit fa poc i que he trobat molt interessant.
Es tracta del Diari groc de la Carlota, que és el que tracta el tema de les drogues. Jo ja havia llegit El diari lila de la Carlota(sobre la discriminació masclista) i El diari vermell de la Carlota(sobre el sexe), i quan vaig veure aquest a la biblioteca el vaig agafar ja sense pensar.
Els altres dos ja m'havien encantat, ja que són llibre super interessants que a més a més de fer-te gaudir de la història de la vida de la Carlota, la protagonista, també t'ensenya moltíssimes coses, per tant, estava segura que aquest també m'encantaria, i així ha sigut.
Llibre: El diari groc de la Carlota
Autora: Gemma Lienas
Any: 2010
Idioma original: Català
Editorial: Empúries
Sinopsis:
"De porros, en aquesta cas, no en vull ni sentir parlar".
Aquesta és la resposta que dóna, a la Carlota i en Marc, el seu pare quan li fan una pregunta a propòsit de les drogues. Però, aleshores, ¿com podrà decidir en Marc si fuma porros o no a la festa on l'han convidat?
La Carlota, determinada a aconseguir-ne tanta informació com pugui, escriu aquest nou diari que tens a les mans. A partir de testimonis que va recollint i de les explicacions que rep del seu entorn més immediat i, sobretot, d'un metge del seu club de futbol preferit, la Carlota s'endinsarà en el complex món de les drogues, convençuda, com sempre, que només quan disposes de tota la informació pots realment decidir.
El diari groc de la Carlota no és ben bé ni una novel·la ni un diari, sinó un llibre a cavall entre la ficció i la no-ficció que mira de respondre una sèrie d'interrogants: ¿Quins tipus de drogues hi ha?¿Què és l'addicció?¿¿I la síndrome d'abstinència?Opinió personal:

És genial!
L'he trobat super interessant. M'ha ensenyat moltíssimes coses sobre les drogues, des de falses creences fins a resultats fatídics del seu consum, però tot explicat d'una manera molt fàcil d'entendre, sense que sembles un fullet de prevenció de la Generalitat.
A més a més el llibre també t'explica la història de la Carlota enamorada d'un noi de la seva classe i les peripècies que viu en Marc, el germà petit de la Carlota, mentre decideix que en pensa de les drogues.
Tot plegat m'ha encantat, trobo que és un llibre que ens haurien de fer llegir, en lloc de les xorrades que ens fan llegir de lectures obligatòries a escoles i instituts, ja que amb llibres com els diferents Diaris de la Carlota a part de llegir aprens coses que a la vida et serveixen de veritat.