Eduardo Galeano

Ahir moria Günter Grass, tothom en parlava i estaia bé si en fes una entrada, però ahir també moria Eduardo Galeano, historiador, periodista, narrador i assagista uruguaià, personatge del qual no s'ha parlat tant, i que des de ja fa temps del que m'agrada recordar frases.
No vull menysprear Grass, també personatge molt important, però Galeano ja fa tems que és important pe a mi, i és que resulta que fa uns anys, buscant informació sobre el "descobriment" d'Amèrica per un treball de l'escola vaig caure en una pàgina on hi havia un text seu. Va ser casualitat, però el vaig llegir, sense que fos el que buscava. Em va fer obrir els ulls de cop, em va fer caure una bena que em tapava els ulls i em va fer adonar de la diferència entre descobrir i envair Amèrica.
Per això, quan ahir lleguí noticies pel Facebook, vaig veure la noticia vaig saber que volia parlar-vos'en.


"Sóc un escriptor que volgués contribuir al rescat de la memòria segrestada de tota Amèrica, però sobretot d'Amèrica Llatina, terra menyspreada i entranyable"

Eduardo Galeano va néixer a Montevideo (Uruguai) al 3 de setembre de 1940, on va morir ahir dia 13 d'abril.
A només tretze anys va començar a col·laborar a la premsa de Montevideo com a caricaturista en diaris com El Sol. Fou cap de redacció del setmanari Marcha del 1960 al 1964 i director del diari Época, al 1964.
Les seves idees polítiques d'esquerra van portar-lo a ser empresonat a l’Uruguai i a l’Argentina i a haver-se d'exiliar a Espanya des del 1975 fins al 1985, anys que passà a Calella i durant els quals publicà Conversaciones con Raimon (1977).
Quan per fi va aconseguir tornar a l'Uruguai fundà una editorial i retornà a l'activitat columnista.
És autor d’una nombrosa i variada bibliografia traduïda a moltíssims idiomes.
La seva trajectòria com a autor s’inicià amb una sèrie de reportatges sociopolítics, que culminaren en Las venas abiertas de América Latina (1971), llibre d’un gran ressò internacional en què denuncia l’opressió dels països llatinoamericans. En el mateix moment començà a escriure ficció, encara que mai abandonà les seves preocupacions polítiques i les seguí duent al paper. Amb la novel·la La canción de nosotros (1975) obtingué el premi Casa de las Américas.
L’any 1982 publicà Los nacimientos, primera part de la trilogia La memoria del fuego, formada per Las caras y las máscaras (1984) i El siglo del viento (1986), considerats entre les seves millors obres.

També fou cronista esportiu, faceta que es mostra a la seva obra El fútbol a sol y sombra (1995) i en el premi de periodisme esportiu Manuel Vázquez Montalbán que aconseguí el 2011.

Ahir ens deixava a l'edat de 74 anys, en un hospital a la seva ciutat natal, a causa d'un càncer de pulmó, però el seu record perdurarà a la llar de les nostres ments, no?


"En 1492, els nadius van descobrir que eren indis, van descobrir que vivien a Amèrica, van descobrir que estaven nus, van descobrir que existia el pecat, van descobrir que devien obediència a un rei i a una reina d'un altre món i a un déu d'un altre cel, i que aquest déu havia inventat la culpa i el vestit i havia manat que fos cremat viu qui adorés al sol i a la lluna i a la terra i a la pluja que la mulla."

Tokyo Ghoul

Bé, ja que l'altre dia parlava sobre obrir els ulls al manga, avui us en porto un, que fa res que m'he acabat i que m'ha deixat encanada.
Aquí us en deixo la ressenya, vejam que us sembla!

Autor: Sui Ishida

Any: 2011

Idioma original: Japonès

Categoria: Horror, fantasía negra

Editorial: Shueisha

Sinopsi:

Fa un temps que a Tokyo hi succedeixen misteriosos asesinats comses per Ghoules essers desconeguts que s’alimenten carn humana.

Kaneki Ken, un jove universitari, coneix a la Rize, una noia de la que s’enamora i amb la que começa a quedar.

A la seva primera cita ella revela que és un Ghoul i intenta menjar-se’l. En aquell moment un accident impedeix la mort del noi, encara que el dixa ferit de mor i se li ha de fer un transplant imediat, sense ni tan sols el permis familiar per dur-lo a terme. El transplant és fa amb els organs de la noia.

A partir d’aquell moment la vida tranquila d’en Kaneki és destrossa, debatense entre el mon dls Ghouls i el dels humans, dos mons que s’odien.

Opinió personal:

Buf... Genial! Crec que és el millor manga del món. Potser sona exagerat, però és que només puc deixar-lo pels núvols.
He devorat capítol rere capítol com un turista perdut en el desert que per fi troba un oasi. I és que aquest manga ha estat el meu oasi, el que m'ha fet estar nits desperta capficada en el perquè de tot plegat, el que m'ha fet aprendre a dibuixar per poder representar-lo a la meva manera, i el que ha fet que la meva companya de taula a l'Institut acabes aprenent-se tot el currículum de cada un dels personatges.
A més a més hi ha la seva versió a l'anime, que m'ha fet desitjar els dijous com l'or.
La desesperació del protagonista, atrapat entre dos mons, a punt d'explotar, ple de ràbia, por i ressentiment, sentin-se massa petit per la immensitat del món, els personatges secundaris que adquirien el protagonista en sols dos pagines però que m'han quedat gravats per sempre, i les lluites èpiques plenes de guerra psicològica i habilitats cada vegada més complexes.
M'ha encantat, el millor manga en molt de temps, insuperable!

P.D: El manga l'he llegit mitjensant la web Submanga2, aquí us en deixo el link pels interesats!
http://submanga2.com/tokyo-ghoul/

El manga

Hola!

Avui voldria dedicar-me a escriure una entrada que ja fa temps que tinc al cap.

Resulta que, després d'un temps de desconnexió amb el món Otaku, aquest any m'he tornat a enganxar a alguna seria anime. A conseqüència d'això també he començat a llegir manga.

Alguns amics meus s'han sorprès, m'han dit coses com ara: "Belly! A tu t'agrada llegir! Que fas amb això?". Això m'ha fet obrir els ulls, i adonar-me del lloc al qual la societat d'aquest país degrada l'anime i el manga.

En aquesta entrada em centraré en el manga, que jo considero tant valid com qualsevol altre llibre occidental.

Segons el DIEC, un llibre és un "Conjunt de fulls escrits posats en l’ordre en què han d’ésser llegits, especialment reproducció impresa d’una obra en fulls de paper reunits per plecs formant un tot.". Seguin aquests paràmetres es podria dir que qualsevol manga es pot considerar com a tal no?

Cal tenir en compte que el manga no és només un llibre, és un art amb molta història i adeptes.

Manga de Katshuita Hokusai

El manga és una manera de transmetre histories que prové del grafisme popular japonès, sobretot de les caricatures. El terme

«manga» significa alguna cosa així com “dibuixos grotescos” i va començar a ser usat per alguns artistes com Katshushita Hokusai per descriure aquests dibuixos.

Amb la introducció de la impremta al segle XIX i els creixents contactes entre Occident i el Japó el manga assolí una extensió extraordinària. A principis del segle XX s’introduïren les vinyetes narratives, i durant els anys d’expansionisme de l’imperi japonès, l’estat n'arriba a fer un ús propagandístic. Després de la Segona Guerra Mundial seguí sent molt present com a mitja d’entreteniment i n'aparegueren subgèneres, com ara la fantasia, els contes de samurais, el terror, la ciència-ficció o el hentai (erotisme, alguns cops ratllen la pornografia).

En aquest punt històric hi hagué una forta influència americana.

Un dels noms destacats durat la postguerra fou Osamu Tezuka, considerat "déu del manga" i creador de sèries de gran èxit com Astro Boy. Se'l coneix per ser pioner en tècniques pioneres i per com va saber adaptar el manga a la televisió creant així l'"anime".

A partir dels anys setanta el manga començà a introduir-se al mercat europeu, sobretot gràcies a les adaptacions per a televisió per a nens i adolescents. Alguns exemples famosos al nostre país podria ser Bola de Drac de Toriyama Akira, Doraemon, de Fujiko F. Fujio i Shin-Chan, de Yoshito Usui.

La història del manga, per això, no acaba aquí, ja que avui en dia encara segueix havent-hi grans creadors i molts fans arreu del món.

A mi, personalment, sempre em quedara el record de les series anime que encara avui fan per TV3, com Sailor Moon, Doremi o Bola de drac, seria que han fet que em volgués introduir e aquest món.

Avui mateix m'he acabat el manga "Tokyo Ghoul", de Sui Ishida, una gran obre de la que espero parlar-vos més endavant.

Bé, espero que ús sembli interessant aquesta entrada i que ajudi algú a obrir els ulls, a adonar-se que el manga també és una obra d'art, un llibre, quelcom que no ha de fer vergonya de llegir, perquè el manga no és només un entreteniment infantil: és un estil per si sol al qual hem d'aprendre a respectar tots una mica més.

L'amant perillosa

Hola!
Segueixo amb més Murakami!
I és que vaig agafar "El meu amor Sputnik" a l'hora que aquest. Per sincerar-me encara més afegiré una cosa: vaig llegir-me els primers capítols d'aquest llibre abans de començar "El meu amor Sputnik".
No sé per què el vaig deixar, realment no ara mateix, amb el llibre acabat, m'és impossible trobar-hi una sola raó.
Sort que al final el vaig acabar...
Bé, aquí us en deixo la ressenya!
Llibre: L'amant perillosa
Autor: Haruki Murakami
Any: 2012
Idioma original: Japonès
Editorial: labuxaca
Sinopsi:
El Hajime i la Shimamoto viuen en un barri residelncial del Japó de postguerra i comparteixen la particularitat de ser fills únics. Junts es fan companyia i passen tardes senceres escoltant els discos del pare d'ella, fins que la família de Hajime marxa a viure molt lluny i perden el contacte. Després de deu anys sense rumb, Hajime té ara trenta anys i escaig i ha trobat la felicitat amb la seva dona i dues filles, i tasta l'èxit portant un club de jazz. Aleshores la Shimamoto torna a aparèixer. És bonica, apassionada i plena de misteri. Hajime es veu catapultat al passat i posa en perill la vida que ha anat construint.
Opinió personal:
Buf, ara mateix no se m'acut com vaig ser capaç de no enganxar-m'hi només començar.
Potser no supera a "El meu amor Sputik", ja que és el millor llibre que mai he pogut llegir fins ara, però rossa aquesta perfecció.
Els sentiments pujant, baixant i explotant al cor del protagonista, la desesperació, el desig, tot. M'encanta.
Com destrossa per dins la culpabilitat al protagonista i com es troba en un forat del qual no pot sortir, com descobreix una nova vida que, realment, mai podrà aconseguir o la protagonista femenina, la Shinamoto: tot un conjunt de perfecció que mai m'hauria imaginat trobar en un llibre que restava anònimament en una prestatgeria.
El recomano moltíssim, fa pesar molt sobre com ens prenem la vida, i fa sorgir forces dubtes.

El meu amor Sputnik

Bé, com ja he avisat aquí he tornat!
Fa uns dies, en una de les meves recerques de llibre d'Anita Naira la biblioteca del meu poble, vaig topar-me amb el que, un cop llegit, s'ha convertit en el meu llibre preferit.
Te gràcia, buscant obres de la meva autora preferida vaig conèixer el meu autor preferit, una índia i un japonès.
Aquí ús deixo l'entrada d'aquest descobriment:

Llibre: El meu amor Sputnik
Autor: Haruki Murakami
Any: 1999
Idioma original: Japonès
Editorial: labuxaca
Sinopsi:
Com el viatge etrnament circular del satèl·lit rus Sputnik, però en el context de la gran metròpoli de Tòkio, tres persones es busquen desesperadament intentant trencar amb la inèrcia de la vida solitària. El narrador és un jove professor de primària que està enamorat de Sumire, una noia impulsiva i desordenada, una admiradora de Kerouac amb aspiracions literàries; i Miu és una dona de negocis, 17 anys més gran que Sumire, casada, molt rica i molt bonica. Sumire estima Miu com no ha estimat mai cap noi. I Miu li podria correspondre, però un obstacle invisible, un secret esgarrifós, fa que s'allunyi del sexe i potser del món.
Opinió personal:
Ja he dit que el vaig trobar per casualitat. M'intrigaven els dos personatges que reposaven a la portada, i també el nom de l'autor, que em transmetia aire mític.
Vaig elegir bé, vaig topar amb el millor escriptor del món, segons els meus paràmetres.
Vaig començar sense saber a què anava, era una història estranya, singular, no s'assemblava ares que hagues llegit abans.
M'encantaven els personatges, quotidians però especials, ben perfilats, tenia la sensació de ser una amiga seva de sempre. El narrador em transportava els seus sentiments i preocupacions, i, mentre llegís, em buidava de perjudicis.
Vaig acabar-o desitjant només llegir Haruki Murakami, seduïda per una de les protagonistes, na Sumire, i amb la sensació d'haver topat amb un tresor.
He trobat, per fi, un autor que ho explica tot, capaç d'escriure una novel·la impossible de classificar, que barreja totes les temàtiques possibles.
M'agrada que toqui el tema del sexe i les relacions sense usar metàfores innecessàries, cosa que últimament trobava en molts llibres i que feia que, en aquells trossos, em sentis fora de la historia, com si m'hagues d'avergonyir del que llegia. Sort de Murakami...
El millor llibre que he llegit mai, realment, és meravellós.

PERDÓ!

Perdó sissplaauu!
Però un temps que mai trobo un moment per escriure.
No és que no vulgui, el problema és que s'acaba el trimestre i els treballs m'inunden l'agenda.
Per sort ja sóc aquí, preparant unes quantes entrades sobre un autor que acabo de conèixer (Haruki Murakami) i amb moltíssimes ganes de tornar a escriure regularment.
Bé, que només volia disculpar-me per l'abandó, i avisar-vos de què ja he tornat!

Ens llegim!

Retrospectiva

Sé que no acostumo a parlar del blog en si, però és que avui he de dir-vos una cosa important.
Resulta que avui he estat "arreglar-lo", he esborrat les pitjors entrades i coses així. N'he deixat algunes que no maten, però serveixen per veure'n l'evolució.
Quan vaig començar era una nena amb ganes de donar a conèixer llibres gairebé desconeguts. Llavors tothom tenia blogs, el meu va ser un mes, però el fet és que jo l'he continuat. Potser no tinc gaires subscriptors, però els que tinc són agraïts i bona gent, cosa que m'ajuda a seguir.
Des de llavors he evolucionat, no només com a persona, també com a lectora. He abandonat les "novel·les juvenils", encara que alguns pensen que encara no tinc edat per fer-ho (15 anys) i m'he endinsat en els mons dels grans clàssics, Anita Nair o Haruki Murakami.
Només fa uns mesos hauria sigut incapaç de llegir Lolita, i ara ho he fet, encara que no em veig prou capacitada per fer-ne una entrada.
Esborrant les velles i dolentes m'he adonat que potser aquest no és el millor blog del món, però és meu, i el vull cuidar i tirar endavant, perquè m'ha ajudat a avançar i perquè és una mostra de què puc tirar endavant amb les meves idees.
Gràcies els que encara em visiteu de tant en tant.